És difícil expressar breument què era en aquells anys un Seminari Menor. Era un internat, amb alguns avantatges i alguns inconvenients. Com tot internat, tenia un horari i una disciplina. Com que a les hores d’estudi estàvem tots en una gran sala, vigilats i en silenci; per tant era normal que estudiéssim força. No es pot negar que els qui vam passar pel Seminari hi vam aprendre moltes coses, algunes de les quals ens han servit per anar per la vida.

La vida al Seminari es podria resumir en quatre apartats: 1) Moments d’oració, inclosa la missa diària. 2) Hores de classe, de 5 a 6 cada dia. 3) Espais d’esbarjo, que també en teníem uns quants, i durant els quals la majoria hi gaudia força, i 4) Hores d’estudi, que cada dia, a més de les classes, en teníem dues, o més. Els dies festius no teníem classes, sí dues misses: la menor i la major. I en tornar del passeig de la tarda, vespres i completes a la capella. Sortíem a passejar els dijous i els diumenges, generalment a la muntanya, platja o al port a veure vaixells.

Els jocs eren: futbol, frontó i bàsquet, sobretot, a més de la gimnàstica.

Dormíem en grans dormitoris, de més de trenta places. I com que ens feia vergonya i la moral era estricta, ens trèiem i ens posàvem la roba interior dins del llit, a recer de la mirada dels altres seminaristes.

L’educació era fortament repressiva, i el sexe era un tabú. Tot el que estava relacionat amb el sexe era pecat; i quasi tot, pecat mortal. L’educació estava basada en la por, en la repressió i en el temor a l’infern. Allí vam començar a agafar escrúpols de consciència, que encara em duren. Ens pensàvem, perquè en ho feien pensar, que tot era pecat, i això ens torturava moltíssim. El pare espiritual, que vigilava per la nostra salut religiosa, era molt exigent, molt dur i molt repressiu.

És veritat que estudiàvem i jugàvem i resàvem molt, però molt. Semblava que tots fóssim iguals, però no. Allí en aquell recinte tancat al món exterior, també es notaven les diferències entre els seminaristes rics i els que amb prou feines podíem pagar la manutenció.

Vam passar gana, acostumats al menjar i la cura que ens tenien els nostres pares. La qualitat del menjar era acceptable, però molt millorable. També vam passar molt de fred. Pel claustre hi passava un vent gelat. Però també teníem moments de molta alegria i ganes d’expressar-la.

Un signe molt significatiu d’aquells anys és el fet que els seminaristes vivíem una mica més ben alimentats gràcies al menjar que ens portaven els nostres familiars en els dies de visita. La sala de visites es convertia en un menjador. Els seminaristes, davant dels familiars, menjàvem amb gran fruïció el menjar que ens portaven de casa o que compraven a Tarragona.

En aquells anys, la Setmana Santa la passàvem al Seminari. Només anàvem a casa per les festes de Nadal i l’estiu, això sí sempre vigilats i controlats pel capellà del poble. Quan arribava el Divendres Sant no es podia jugar, ni parlar. Era com un dia de recés. Passejàvem en silenci pel gran pati i, a la tarda, a desfilar cantant a la processó del Sant Enterrament.

Els actes litúrgics eren la base de tota la vida al Seminari. Estaven preparats fins a l’últim detall. Hi havia una Schola Cantorum que cantava molt bé.

Algunes vegades teníem sessió de cinema, de diapositives i, també, en comptades ocasions, podíem veure la televisió. La primera vegada fou per veure la desfilada militar del 18 de juliol.

La festa grossa era per sant Tomàs d’Aquino. Es feia a la tarda a la sala d’actes una gran festa literària, presidida pel cardenal Arriba y Castro. Als seminaristes menors ens cansava moltíssim perquè no compreníem res o poca cosa d’aquella llarga vetllada.

Els exercicis espirituals els dirigia sempre un predicador forà, el qual acostumava a donar gran importància al pecat i a l’infern. Tots els seminaristes dels dos seminaris estàvem a la capella gran, vestits amb sotana. La capella era a la penombra, gairebé a les fosques i tan sols lluïa un petit llumet sobre la seva taula. Això fomentava la por i la inseguretat.

Al Seminari, a part dels que a cada curs teníem la mateixa edat o similar, hi havia vocacions tardanes. Aquests només convivien amb nosaltres les hores de classe. Nosaltres, per a diari, anàvem amb bata, i ells sempre amb sotana i feien tota la vida al Seminari Major.

Al Seminari cantàvem en català, en castellà i sobretot en gregorià. Algunes pregàries les fèiem en català, com també algunes misses.

Els cursos del Seminari, en general els trobàvem llarguíssims. Érem molts els que comptàvem els dies que faltaven per les vacances, per retrobar-nos àmpliament amb els de casa. Eren temps de convivència a diferència de l’hora i escaig de les visites escadusseres al llarg del curs, encara que el control del capellà del poble era exhaustiu i redactava un informe fatídic si no havíem complert del tot amb les obligacions i preceptes cristians que ens imposaven en tot moment. En això feien consistir la famosa “caritat cristiana”.

Encara que en aquells anys l’esperit crític era gairebé impensable, arran de la convocatòria per Joan XXIII, del Concili Vaticà II, els seminaris començaren a despoblar-se, i ara són pocs els que decideixen anar-hi, sempre més grans que quan nosaltres hi érem, però encara hi ha massa llast en aquesta església ancorada en el passat i amb ferri compliment de moltes regles, avui dia obsoletes que no tenen en compte per res la vida actual de la nostra societat. Però així segueixen els de dalt. No sé què deuen pensar els de més amunt. Crec que tampoc estan gaire satisfets dels seus dirigents aquí a la terra. Sort en tenim de tots aquells capellans, monges i missioners i missioneres que realment, fora de l’ostentació oficial, compleixen amb gran fermesa el testimoni del Crist humà.