No hi cap dubte que aquest és un dolor que va aprofundint un solc cada vegada més profund en el cor i que ens transmet un cansament lent i insidiós, una fatiga que s'ha de viure fins al final per acceptar la realitat. És important viure'l, deixar que les coses segueixin el seu camí, no rebel·lar-se contra el destí, perquè és així: hi ha coses que ocorren en nosaltres quan estem apenats o tristos, coses que s'han de deixar que vinguin i floregin. No s'ha de girar el cap cap a l'altre costat ni creure que serà fàcil oblidar.

El teu pare, Montse , el vostre avi, Laura i Cristina ha mort, i la Terra no ha deixat de girar sobre el seu eix. No obstant aquesta absència irremeiable, aquest forat negre en la vida, aquesta escletxa immensa segueixen aquí, innegociables. La vida és també pèrdua, mort, terra gris amb la que es cobreix el cos mortal. Solament queda el ritus, la cerimònia, la reunió dels membres dispersos de la família.

I després, el dolor: I dins vostre guardeu en silenci la seva memòria. Viu i viurà en vosaltres i us guiarà. Viureu amb la seva absència. Aquest ha estat el final d'una nova etapa de la vostra vida.

El pare i l'avi estarà viu mentre guardeu en vosaltres el seu record.

La mort és quan ningú es recorda més dels éssers estimats. És el silenci absolut, el no-res qui ho esborra tot.

Davant la mort física que no hi podeu fer res, oposeu-vos a la mort de l'oblit amb les records de la convivència tan present en tots els racons de casa vostra com en els racons del vostre esperit.