“Les pastilles Juanola conserven, després de cent anys, la fórmula original i segueixen sent un autèntic clàssic: aclareixen la veu i refresquen la boca.”

L’any 1906, quan tot just jo començava al cap de 40 anys la travessia pel desert abans d’arribar a aquesta terra, la família Juanola adquiria una farmàcia al barri de Gràcia. Tenia portalades de vidre i fusta, tan característiques de la Barcelona modernista. A dins, pots de ceràmica plens d’herbes ben posats als prestatges. Era un temps de fórmules magistrals però el jove fill farmacèutic no es conformà en vendre i fer pomades, pasta de dents, tònics i beuratges. Ell volgué crear una recepta original per resoldre aquells problemes petits però molestos com la picor al coll i la gola seca. Així, amb extractes de regalèssia, mentol, fècula de blat, eucaliptus i un secret (en tot hi ha secrets amagats) van néixer les pastilles Juanola.

Manuel Juanola, per cridar l’atenció, va idear la forma de rombe, que trencava amb la típica píndola rodona. Al cap d’un any ja se n’havien venut 100.000 capses. I així fins avui dia, que tenint clientes tan assídues com la Montse, el negoci va vent en popa.

Juanola, com ho paladegem cada dia, havia creat un producte de gust agradable i refrescant, natural, inofensiu, balsàmic i calmant de la tos i les picors al coll.

Quan ja acabava la meva travessia pel desert i ja volia fer el tafaner en aquest món, als anys 40, la família Juanola, no la meva, introduí una incipient industrialització que els permeté tallar les pastilles amb làmines de ferro en comptes de fer-ho amb les tisores.

Les Juanola i les seves peculiaritats van assaborir l’èxit des de bon començament, quan encara no s’havia previst l’envàs. Les primeres pastilles es venien comptades per unitats i les ficaven en una mena de paperina rosa o en potets o recipients que portaven els mateixos clients. Després vindrien la capsa de llautó i la d’alumini. Però abans, durant la guerra civil (1936-39), la falta de materials va generar un altre envàs, insòlit, de suro i paper premsat, llis i sense lletres. L’important era l’interior que, gairebé, tothom coneixia.

Passats aquells mals anys i la postguerra, que jo també vaig passar, la família Juanola va tenir la idea de fer capsetes de colors, una incitació al col·leccionisme que despertà passions. Primer, transparents, després es van combinar amb colors fosforescents i finalment van aparèixer les completament fosforescents.

Als anys 90 es tornà a la capsa metàl·lica de color vermell i, més endavant, es tornà al plàstic, amb les dues capses (la gran i la petita) amb un distribuïdor de pastilles al costat.

Ara, per celebrar l’aniversari, Les Juanola han estrenat una capsa en forma de rombe (que encara no hem tingut ocasió de veure, perquè la Montse encara les porta rodones), amb la mateixa forma que les pastilles i també amb dosificador. Les actuals pastilles mantenen la fórmula secreta de tota la vida. Els incondicionals de les Juanola, i encara més si són gratis, veiem contents la possibilitat de continuar assaborint el seu gust peculiar, mentre tinguem l’ànima caritativa que ens les proporcioni. Com que som un país de lleis i lleis, ens han tret de les lletres de la tapa la frase “contra la tos” perquè diuen que és un producte medicinal i no estrictament un medicament. Estan carregats de...

Recordo de com ens anaven de bé quan érem petits. Aquella sensació a la boca no l’he perduda mai més. Gust i memòria van de la mà. Un se’n recorda dels sabors de la infància. Rescatem espais de la memòria amb aromes i sabors. Potser aquestes siguin unes de les raons per les quals, encara avui, m’agraden tant.

Aquella vida de petit fou una vida carregada de sabors i olors, alguns tradicionals i altres per descobrir. Si recordo les pastilles Juanola és sens dubte perquè el cor està profundament lligat a les entranyes de la infantesa.

I de la mateixa manera que me’n recordo de les pastilles Juanola, encara recordo també, més llunyanament però, els anissos (nissos, en dèiem) que comprava la mama els diumenges a cal Pau Figueras, una botiga del poble, i ens els donaven amb unes paperines de paper d’estrassa, estretes i allargades. Ens els menjàvem a la font del Pastoret, als afores del poble. I si era el temps, abans menjàvem cerves d’una cervera de l’onclo Domingo. Eren aspres, però hi havia gana. Els anissos i l’aigua fresca que brollava, asseguts sota l’aixopluc dels arbres, canyissars i la remor del torrent, ens feien passar una tarda molt agradable. I la gola contrastava l’aspror amb la dolçor.

Passats els anys, ja al Seminari, quan podien venir a veure’m els de casa, algunes vegades em portaven les somiades pastilles que havia d’anar dosificant d’una en una, no com ara que paro la mà i si en cauen més, millor. Me n’adono que he passat de la continència al desenfrenament total. I em sap greu, perquè això no m’ho van ensenyar allà dins. Els constipats i la tos era el pa de cada dia durant l’hivern i bona part de la primavera. Les pastilles Juanola, potser no atacaven la tos, però endolcien aquell coll desabrigat. Ens donaven pastilles de potassi, per acabar de donar més aspror a l’ambient. Ens havíem d’acostumar a una vida dura i, sens dubte, ho aconseguien.

I qui ho havia de dir! Ara, passats els anys, m’he tornat a enganxar a les pastilles. M’he aviciat. Serà perill? No tindran pas connotacions nocives? Mira, que sigui el que vulgui. El que si que veig és que són un element de relació social. No hi ha ningú que agafi pastilles (la Montse n’és un exemple a seguir!) i no les ofereixi a altres (jo, jo, jo...) i fins i tots a desconeguts. Són, doncs, un símbol de comunicació, de bon rotllo i, sobretot, un mateix plaer que es pot compartir amb molta gent, tant abans com avui, dia a dia, parant la mà sense enrogir.

Aquests rombes negres són, contra tota lògica, signes positius, mentre que els rombes blancs a la pantalla d’aquella televisió, la única que existia i que ara compleix 50 anys, ens avisaven i ens volien prevenir d’uns mals exemples rancis d’hipòcrita honestedat.

I com homenatge al Duo Dinámico, ídols d’aquells anys de restricció, la cançó “Esos ojitos negros...” escenifiquen que, malgrat tot, la nostra mirada ja albirava un futur, potser difícil, però amb gust de regalèssia.