Benvolguts companys i companyes del Col·legi Sant Miquel:

Ara, arribada l’hora del cafè de l’últim dia del curs 2005-2006 on, a poc a poc anirem perdent aquelles formes rígides i formals que hem d’interpretar al llarg del curs, em permeto demanar-vos uns moments d’atenció perquè tenia ganes de dir-vos algunes coses.

De vegades la vida et canvia de lloc a la taula i encara que després, quan ho veus amb més perspectiva, et sents orgullós, en aquell moment –esperat però no conegut- quedes ben parat.

Avui es clou una altra etapa de la seva vida per a la Mª Àngels i al Xavier. El calendari és contundent i ens diu que aneu formant un altre espai dins de l’escola, juntament amb la Dolors, Víctor i Lidia. Tots amb molts anys de dedicació a l’escola.

El Papa Joan XXIII va escriure: “De vegades veig que m’apunta la temptació de considerar-me vell. S’ha de reaccionar: no obstant les aparences exteriors, s’ha de conservar viva la joventut de l’esperit”.

I continuà: “Seixanta anys! És l’edat millor. Bona salut, més seny, feliç disposició per a veure les coses més clarament, amb dolcesa, optimisme i confiança.”

Els que tenim certa edat, sabem que moltes il·lusions se’n van per la porta. I què? Si ja ens han donat la seva llum i la seva poesia.

A mida que anem arribant a la vellesa és quan es veu més meravellosa la porta d’un sol roent, d’una vida nascuda com una petita llum gràvida de promeses.

Amb els anys sabem que la grandesa de la persona és present en totes les etapes del seu viure; però, sens dubte, que la maduresa de qualsevol realitat s’acreix a mesura que el temps, la vida, l’experiència, l’amor i la llibertat li donen més projecció i més fondària.

Heu estimat el vostre ofici, la vostra vocació, la vostra estrella, allò per a què heu servit, allò en què realment heu estat –i encara estareu- entre nosaltres. Us heu esforçat en la vostra tasca com si cada detall que pensàveu, cada mot que dèieu fossin tots fonamentals. Com diu Joan Maragall a “Elogi del viure”: “ Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador, fas més que un polític, que l’agitador, que el que governa. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva.”

Arribats aquí, us heu d’oblidar de les penes, del pes dels anys, i continuar la vostra tasca fins a la fi amb l’esperança d’arribar amb molt d’ànim al descans escolar.

Convé refusar la paraula “prejubilació” i donar èmfasi, en canvi, a la paraula i al concepte de “reajustament”. La jubilació suggereix en certa manera una situació inferior, la fi de tot. El “reajustament”, d’altra banda, indica la continuïtat de les activitats, encara que en una capacitat diferent i, potser, en una forma totalment nova.

L’escriptor Normal V. Peale diu que un vell coreà li contava una vegada que en el seu país la gent pensa a iniciar una vida nova i diferent als 60 anys. Com si nasquessin de nou, es disposen per a una nova activitat. Deia: “Jo em vaig sentir un ressuscitat i he viscut com un home nou des de llavors.”

En molts llocs, avui dia, se sent aquesta frase lúgubre, tant en boca de grans com de joves: “Jo ja he arribat a la fi”, cosa que pot expressar avorriment o fatiga. També significa: “Estic acabat. Tot ja queda al meu darrera. No m’espera res en el futur.” Però el qui pensa en el futur, mai no és considerat “acabat”. Sempre l’espera una nova meta, una meta que, amb il·lusió, ha de ser una meta meravellosa.

“Ser jove és conservar, als 60 anys i més, l’afany per les coses i tenir els pensaments brillants. Sentir-se coratjós davant els esdeveniments, tenir desig d’infant davant tot allò nou...la facultat de saber interpretar els processos divertit i alegres de l’existència.” (Samuel Ullman)

Joan Maragall en el llibre “Els vellets” es fa aquesta pregunta: “Què vol dir fer-se vell? És el cos que es fa vell, però mentrestant l’esperit –que encara ha de néixer- va madurant sa naixença. Si us oferissin tornar a vint anys acceptaríeu? Jo, no. No et sents més ric d’ànima que no pas a vint, a trenta anys? I encara a seixanta, si hi arribem, en quina altra regió més alta, més serena, més pura hem de mostrar-nos?”

L’any 1982, Joan Pau II, dirigint-se a les persones grans de Nigèria, els digué:

“Vosaltres teniu alguna cosa per oferir: el coneixement, la saviesa i l’experiència.”

En aquesta nova etapa que avui comenceu, Àngels i Xavier, us voldria donar uns consells que, molt aviat, també faré meus:

1.- Mantenir-vos drets. Amb els anys es tendeix a encorbar-se.

2.- Res d’artifici. No us enganyeu amb una eterna joventut i no voleu fer bogeries pròpies de la joventut que us envolta. No ho aguantareu.

3.- Sabeu contar. No comenceu sempre dient: “Als meus temps...”

4.- Atenció als signes externs. No descureu la vostra aparença i arrenqueu-vos els pelets que surten del nas o a les orelles.

5.- No ploriquegeu. No aneu sempre queixant-vos per tot.

6.- Busqueu el fred més que el sol. Així estareu actius.

7.- No deixeu mai de treballar. Procureu de trobar un treball bastant independent, sense gaires problemes de competència o de desgast.

i 8.- Penseu en vosaltres. Heu d’anar adonant-vos que de mica en mica la vostra vida va deixant de dependre dels altres.

I per acabar, llegiré un poema del Dr. Letamendi:

Vida honesta y arreglada,
usar de pocos remedios
y poner todos los medios
de no apurarse por nada.
La comida moderada,
ejercicio y distracción,
no tener nunca aprensión,
salir al campo algún rato
y continua ocupación.

A tots i a totes que ens retrobarem al setembre i al P. Sorribas en el seu nou destí, bon acabament avui del curs i bones vacances!