Quan t’arriba un llibre a les mans la primera sensació és de joia i esperança. De joia per fruir d’una lectura desitjada i anhelada, més si l’autor és conegut. Entres en una comunió d’idees i de trajectòria. D’esperança, per veure què ens ensenyarà de nou a través del seu missatge.

Dels llibres n’hi ha de moltes menes. Voldria referir-me als llibres d’història, però no els fets per aquests historiadors de “carrera” amb una visió global dels esdeveniments –tal com ha de ser- aplicant uns barems que fa que siguin poc accessibles per al gran públic, sinó dels que tracten temes locals i més concrets. Temes que sí arriben al públic perquè s’hi veu reflectit en certs moments viscuts de la seva vida.

El llibre EL BATEC D’UNA PLAÇA, del benvolgut Joan Pi ens transporta a aquest món proper de les vivències. Només tenir-lo a les mans ja et dóna una familiaritat tan gran que no el pots deixar, buscant i buscant tot allò que et porta records de temps passats. Fets, alguns desconeguts i d’altres viscuts plenament. Ja es digué en el dia de la seva presentació que no era un llibre de lectura. És i serà un nou testimoni d’una part de la nostra vila de Molins de Rei. La història local s’ha de nodrir d’aquestes publicacions monogràfiques per donar a conèixer fets que amb el temps es poden perdre. Els qui també hem contribuït modestament a aquesta tasca valorem molt positivament aquesta publicació.

Molins de Rei batega fort en activitats culturals. No massa estridents però amb força caliu, que donen peu a aquestes realitats en publicacions cada vegada més freqüents.

La història local que anem fent–i que ja es pot consultar- serà a través d’aquests llibres. I aquí rau la importància dels mateixos.

Tot llibre d’aquestes característiques sempre serà incomplert. El primer objectiu ha estat aconseguit. Se’n parla. Comentaris, oblits, records...

La Plaça de la Vila en guarda molts. Qui més el recordat i malaguanyat Cafè de l’Alhambra. Ell, tot a una institució, mereix el nostre més gran agraïment. Fou el batec d’una part del poble. Quan traspassaves el llindar de la porta, ja al cancell t’impregnaves de l’una olor especial. L’olor de cafè. Ja dins, tots una gran família. El sr. Benito, la sra. Anita, la Teresa... Gairebé de matinada s’obrien les portes a les colles de treballadors del tèxtil (Samaranch, Malvey, Iborra, Torra Balari...). El taulell acollia les converses amb una barreja i un caliquenyo. Aquest brogit matinal no parava, amb contínues entrades i sortides. La tarda tenia un caliu especial. Allí hi feien mitja vida els nostres avis. Amb un cafè i un gerro d’aigua arreglaven el món. Les tardes eren serenes. Els raigs de llum que entraven pels finestrals irradiaven pau. El fullejava La Vanguardia Española, es jugava a dòmino, al subhastat... Es respirava tranquil·litat. Potser amb Cafès com el de l’Alhambra no es necessitarien tantes residències. Trobar-se cada dia era el ritual necessari per a viure. Discutien, planificaven, vivien la vellesa.

Amb la nova concepció de la societat s’acabaren aquells vespres d’estiu a la fresca. Dels sorolls escadussers de les motos i algun cotxe es passà a un brogit tan gran que es perdé aquest costum. La proliferació dels nous establiments més passavolants féu perdre aquell sentit que tenien els Cafès.

Només l’olor del cafè impregnat en les seves parets ens certificava que valia la pena estar-hi. En aquell fum del Cafè hi havia conversa. En l’essència del cafè, l’esperit despert. En l’aroma del cafè, la becaina. En el murmuri del Cafè, la tertúlia. En el silenci del Cafè, el recordar. I aquests records m’han fet evocar el llibre de Joan Pi. Vaig viure intensament el batec diari del Cafè de l’Alhambra molts anys. En família hi vaig conviure moments bons i d’altres molt dolorosos. Per això estimo l’Alhambra. Per tot el que fou i pel que em donà. Som molts els fills d’aquest Cafè. Les circumstàncies de la vida portaren el seu tancament, però a la memòria de molts el tenim ben present.

Amic Joan Pi, t’agraeixo que ens hagis fet recordar uns altres temps d’un Molins de Rei canviant. La teva publicació tindria un sentit relatiu si no hi hagués una història viscuda. La veritable història és la que es viu, perquè batega enmig del temps amb les contradiccions i èxit. Som fruit de les circumstàncies. Pensa que el teu BATEC és un homenatge i recordança a tots aquells avantpassats que contribuïren a fer la nostra història, perquè no hi ha cap història sense homes.

Tant tu com jo, com molts altres, també hem fet de Molins de Rei el nostre poble, per això celebrem saber més de la nostra història.

Aquest escrit està dedicat a Benito Farré, Anita Contijoch i a la seva filla, la Teresa del Cafè de l’Alhambra; i també a Joan Pi i Saumell, entranyable bon amic i un dels pilars del Museu de Molins de Rei.

Publicat a la revista EL LLAÇ número 313