Carlo Collodi fou un escriptor i periodista italià. El 7 de juliol de 1881 crea Le avventure di Pinochio. Les aventures del ninot de fusta Pinotxo van tenir un èxit fulminant i tal va ser la seva popularitat, que el 1883 va ser publicat un volum, Les aventures de Pinotxo, que arreplegava totes les històries publicades al Giornale dei Bambini, l’èxit va ser gairebé immediat. El llibre va fer furor i llavors Collodi publicà un segon llibre sobre Pinotxo al país de les joguines.

Pinotxo és més que una història, és un mite modern. Els mites neixen com a històries, però, gràcies a la seva elasticitat semàntica i el seu poder evocatiu, passen ràpidament a pertànyer a la cultura popular i s’incorporen a l’inconscient col·lectiu. A partir de la seva publicació sorgeixen centenars de versions noves. Milions de persones saben que Pinotxo és una marioneta de fusta a la qual li creix el nas quan menteix i que, finalment, es transforma en un nen de carn i ossos, sense saber que tot això ve de la novel·la citada publicada a finals del segle XIX.

En l’actualitat, Pinotxo és el tercer llibre més traduït de la història després de La Bíblia i El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry. Una dada que prova que, més d’un segle després de la seva aparició, la història d’aquesta marioneta de fusta continua vigent i segueix atraient nous lectors.

Pinotxo ens continua fascinant per dues raons. D’una banda, la seva estructura és mil·lenària i respon a l’essència mateixa del que és una narració. Pinotxo explica un viatge alhora literal i metafòric que condueix de la part més baixa a dalt de tot de la naturalesa humana. Hi ha proves que l’heroi ha de superar, hi ha poders benignes i malignes que es disputen la sort de l’heroi. El protagonista és un nen i a la sensibilitat premoderna no li interessava la infantesa. El nen era considerat menys que una persona i només al segle XIX, gràcies a autors com Charles Dickens, Victor Hugo i Lewis Carroll, és quan es descobreix la infantesa. En aquest sentit, Pinotxo fascina perquè se’l reconeix com a constitutiu de la nostra identitat cultural.

Aquesta nova preocupació per la infància és un altre dels atractius de l’obra, la capacitat que té per endinsar-nos en alguns dels comportaments més discutits, com la mentida.

La mentida és un procés que consisteix a utilitzar el llenguatge o altres recursos comunicatius per crear en la ment de l’altre una falsa realitat. L’ésser humà és l’únic animal que menteix i ho fa d’una manera sofisticada i intencional.

L’origen de Pinotxo és en un tros de fusta que té com a característica principal que plora i riu. Sorprès per aquest estrany fenomen, un dels personatges, el Mestre Cirera, decideix regalar-l’hi al seu amic Gepetto, que ve al món com un nen ja crescut. Per tant, quan al llarg de la història el protagonista fa servir la mentida, ja no ho fa per explorar els límits entre la realitat i la fantasia, sinó per aconseguir conscientment un benefici o evitar un càstig, sense importar-li que la seva actitud provoqui, per exemple, que Gepetto acabi a la presó.

La mentida trenca un dels pilars bàsics de la connexió social i els beneficis que se’n deriven: la confiança. En aquest aspecte, la mentida ens aïlla i dificulta l’establiment de llaços profunds entre les persones. Voldria destacar la vigència del text de Collodi a l’hora de transmetre els efectes nocius de la mentida. Els contes clàssics, especialment els que aborden temes universals i com no els de la vida diària, que tant m’han decebut per la mentida, sempre estan vigents. En una societat, en la que visc, en la qual la mentida és omnipresent tant en les maneres més complexes -com podrien ser les fake news- com més simples, el conte de Pinotxo hauria de convidar a la reflexió.

A qui? Als que les diuen.