“Ja hem entrat al juliol, i encara no he anat aquest any a la platja”, així parlava en veu alta i deia que era una cosa estranyíssima en ell, que quan era jove ja hi era a l’abril, a principis de maig, i que ara, de gran, ho feia al juny. I això que la tenia a cinc minuts a peu, sense necessitat d’agafar el cotxe ni buscar aparcament i amb la possibilitat de sortir de casa de qualsevol manera i ensenyant les ungles dels peus. Què em passa? No sabia què li passava. Diria que li feia mandra, però la paraula mandra, li semblava vulgar i insatisfactòria. Molts coneguts seus, que el tenen per un home tocat i posat partidari de la prudència en tot, s’estranyen i no el creuen quan els explica que ha format part d’aquell contingent de gent que, situat sobre la sorra amb una tovallola, era capaç d’exposar-se una hora de rellotge al sol sense trobar el moment de saltar a l’aigua i amb el tomba i tomba per únic moviment. Trobava l’expressió “bany de sol” tan absurda com anomenar “vestit de bany” la tele exigua que el cobria amb prou feines les parts, però ell amb aquest vestit que no vesteix sinó que despulla s’ha banyat de sol, que és un bany que no mulla, sinó que resseca. No sap nedar. No s’enfonsa, pot fer quatre braçades i potser unes quantes més, però des que va prescindir del pneumàtic que de petit el sostenia a l’aigua la natació no havia estat mai el seu fort. Tot i el dèficit, dins de l’aigua salada, i amb la precaució de tocar el terra amb la punta del peu, ha passat molt bones estones. Si això és així, remuga: ¿I per què no he anat aquesta any encara a la platja?

Una de les coses que més li agraden d’aquest món és mirar la gent i els seus moviments. Pot dir, doncs, que la platja ha estat per a ell un gran observatori. Les parelles que festegen; les noies en flor que ignoren el món i qui l’habita; els nois que es volen exhibir davant d’elles amb capbussons mortals a l’aigua; les senyores plenetes i les senyores primes que han deixat el marit a casa i en diuen de tots colors, del marit propi, del marit de les altres i del dinar que han deixat preparat; les homes panxuts i miradors; els nens que fan castells amb la galleda...Es diverteixen els nens fent castells de sorra o els fan perquè quan s’és nen se n’han de fer? I és clar: les noies joves i les senyores grans que perquè el sol les banyi més prescindeixen del vestit de bany en part o del tot. Quan anava a la platja a l’abril això no es veia. Ha fet tard pertot. L’altre dia uns amics el van dur a sopar a un restaurant de platja. El sol es ponia, un veler navegava damunt de l’aigua quieta, a la sorra no hi havia ningú. Algú va dir: ” Quina pau, quina felicitat.” Ai, que ens fem crepusculars.