Il·lustríssim alcalde, Ivan Arcas, Jordi Romeu, regidor de Cultura, Joana Solans, presidenta de la Junta local de l’aecc Catalunya contra el Càncer, Carles Vives, autor i amic, i tots els presents, benvinguts:

Riure, aquesta paraula que el diccionari defineix com “fer el moviment peculiar dels músculs de la cara, principalment de la boca, acompanyat ordinàriament de l’emissió de sons explosius del pit i de la gola, amb què se sol manifestar una alegria viva i sobtada”, sembla avui que sigui una mica costós per les circumstàncies que ens envolten: polítiques, socials, familiars o ambientals. Vivim uns moments difícils en molts aspectes, és per això que actes com aquest on impera la solidaritat són molt agradables i agraïts.

A vegades penso que s’està perdent el sentit de l’humor. Si realment fos així, tal evidència seria del tot lamentable en un món on l’ésser humà normal es veu aclaparat i acuitat per la trista realitat d’una existència cada vegada més complicada i difícil.

L’humor, la sàtira, la ironia i la parodia han estat sempre la vàlvula d’escapament, la sana i reconfortable compensació a les contrarietats de la vida, a les situacions que amenacen amb ofegar-nos en el desencís, la tristesa i la desesperació. I això ha succeït sempre.

En la cultura de l’antiga Grècia destaquen els noms d’Aristòtil i Meandre, dos comediògrafs que, en els seus diferents estils, conrearen la comicitat i la sàtira, posant en escena els costums socials del moment i fent burla de les debilitats dels més alts personatges, sense exclusió dels herois i dels mateixos déus. A l’Edat Mitjana, a la literatura castellana hi trobem les “Coplas “ de Mingo Revulgo i les del “Provincial”, que entren de ple en la sàtira política i foren divulgades durant el regnat d’Enric IV l’Impotent.

Recordarem també, entre altres, aquelles obres que vam llegir de joves: “El Lazarillo de Tormes”, “La vida del Buscón” i, especialment, “El Quixot”.

Que la Humanitat ha buscat en l’humor i la sàtira un lenitiu per als seus mals ho demostra Giovanni Boccaccio, autor del “Decameró”, una sèrie de relats de temes alegres, picants i desvergonyits, que s’expliquen uns als altres un grup de dames i cavallers, refugiats en el camp, fugits de Florència, per escapar de l’assot de la pesta que assolà una bona part d’Itàlia l’any 1348.

Per tant, riure, ja en s ve de temps molt remots, perquè en totes les èpoques convé riure. Néstor Luján deia que “convé riure sense esperar a estar alegres”, i sobretot convé riure i saber riure’s d’un mateix, afegiríem.

I és per això que avui ens trobem reunits en un marc tan incomparable, com és el Palau de Requesens, orgull de la història de Molins de Rei, en aquesta magnífica sala, la Gòtica, per recolzar aquesta nova iniciativa de Carles Vives.

Conec el Carles des dels anys 60, quan va deixar el seu poble, Talarn, per instal·lar-se amb els seus pares, Ramon i Victòria, a Molins de Rei. La seva vida escolar a la vila fou al Col·legi Sant Miquel. Recordo els seus primers temps. Venir d’una escola rural unitària a una escola graduada, amb uns horaris i disciplina diferents, sempre és un xoc. No obstant això, mai va perdre la seva naturalitat, el riure. Després seguí el seu camí cap a nous horitzons. Formà família amb la Teresa i la vida els ha transcorregut entre alegries i moments molt difícils. Conscienciats pel problema que van viure en pròpia pell, en Carles es dedicà a potenciar en un primer moment l’ajut als nens malalts de càncer donant a la fundació Enriqueta Villavecchia i, després, a l’Associació de Familiars de Nens Oncològics de Catalunya (AFANOC) els drets d’autor dels seus llibres d’acudits.

Amb aquest nou llibre que avui presenta en Carles, són cinc els llibres d’acudits en català i dos en castellà. La participació dels oïdors de Ràdio Molins de Rei en el seu programa: “Carles i Olé!, explicant acudits ha donat peu a una sèrie de llibres, esperant que aquest no sigui l’últim. Tots ells, per donar un aire optimista a la vida, comencen per la paraula riure. Així, del primer, Riure per les butxaques, de l’any 1993, voldria ressaltar una frase del pròleg de Jordi L.P.: “Si riure és sa, riure per una bona causa és la glòria, oi, amics?

El segon llibre, Riure per viure, es va publicar l’any 1998. Fou prologat per Carles Fisas, on hi diu: “Explicant acudits i, a vegades, fingint bon humor, s’arriba a gaudir del bon humor que es fingeix, la qual cosa actua beneficiosament sobre el que fingeix i els que l’envolten”.

Riure per ser feliç. Quin títol tant expressiu per al tercer llibre, de l’any 2001. El malaguanyat Eugenio hi va deixar aquesta màxima: “Qui sovint camina revestit amb la cuirassa de l’humor està preparat perquè s’estavellin contra aquesta la llarga llista de problemes als quals s’enfronta l’ésser humà cada dia”. Per dissort ja no està entre nosaltres, com tants altres, especialment els que ens recorda en Carles al començament del llibre. Tots ells ens van deixar massa aviat.

“Quan no rius és que et trobes al lloc equivocat”. Amb aquestes paraules Andreu Buenafuente comença el pròleg del quart llibre, Riure per fer salut, de l’any 2002. I, de seguida, aclareix: “No sé qui ho va dir, però m’agrada”. Suposo que som molts els que ens adherim a aquesta afirmació. A vegades el riure obert no sempre estarà a flor de pell, però si tenim un somriure fàcil, arribarem més aviat al riure sa. Qui no s’emociona en veure uns ulls i un riure obert? Qui no sent una sensació agradable en ser escoltat i, sobretot, estimat? Riem, fem-nos feliços.

Aquest nou llibre que avui es presenta, Riure pels colzes és producte dels acudits que en Carles ha anar recollint, com hem dit més amunt, de la seva experiència radiofònica en el seu programa a Ràdio Molins de Rei, “Carles i Olé!”, que ja porta vint-i-un anys en antena. La finalitat d’aquest nou llibre de la sèrie Riure... és donar suport a la lluita contra el càncer. Per això, aquesta vegada les vendes dels llibres es destinaran a l’aecc-Catalunya contra el Càncer, a través de la Junta local de Molins de Rei i, com diu el mateix Carles, que ell utilitza el llibre com a “teràpia” amb la intenció d’aportar el seu gra de sorra i “ajudar en la mesura del que sigui possible, perquè no és fàcil”.

¿Què se n’ha fet d’aquell Carles, que va arribar a Molins de Rei i va perdre una de les seves extraordinàries aptituds per a la comunicació social fent-se notar a cops de roc amb els nois de la veïna Tremp? Simplement diré que el Carles d’avui és el mateix Carles perquè, si bé ha deixat la part bèl·lica i primitiva de fer-se notar, tots els tenim present per aquest cor tan gran com té, producte d’una bona educació familiar i el recolzament de la seva esposa. El Carles sempre està pendent d’ajudar i de donar esperança a tantes persones que, com ell, han sofert i sofreixen situacions difícils.

Carles, estic agraït per la confiança que m’has donat. Crec que aquest temps de preparació del llibre ha estat, una vegada més, un acostament a la persona que, en definitiva, és i hauria de ser l’horitzó de tots nosaltres: la persona. Segueix aquest camí solidari. Ens dónes un exemple a seguir. Riure pels colzes vol dir això: Riure molt, exageradament, que bona falta ens fa. I amb un humor blanc, sa.

I aquí, em permeto llegir dos acudits del llibre, un fa referència al poble del Carles, Talarn i l’altre, al meu poble de Bonastre.

“Anaven dos veïns de Talarn, poblet del Pallars Jussà, en avió, rumb a Moscou i quan estan a punt d’aterrar el comandant anuncia:
-la temperatura a Moscou és de cero graus.
I un d’ells, emocionat, li diu a l’altre:
-Mira que bé, ni fred ni calor!

Un periodista pregunta a l’alcalde de Bonastre:
-Com és que no paren d’aplaudir? Què els ha dit?
-Que no pensava començar el discurs fins que no hi hagués silenci!

Comprem els llibres del Carles. Són solidaris i, després, expliquem els acudits. Encomanem les rialles als altres i aquests a uns altres i així fins a l’infinit. Si ho fem així veurem un món millor, que hi és! El que passa és que tenim massa núvols que no ens deixen veure el sol.

Siguem solidaris i, en el nostre interior, fluirà un riure tan gran que se sentirà pertot arreu i ens servirà per viure, per fer salut, per ser feliços.

Aquest és el nostre desig.