Benvinguts pares i mares de les AMPAS de les Escoles Manyanetianes,
benvolguda Comunitat Religiosa i Comunitat Educativa,
benvinguts tots a casa nostra, que és també casa vostra.
Bienvenidos todos los que venís de lejos a esta tierra de acogida.

Una trobada, com molt bé s’ha dit, és una reunió de persones amb un mateix ideal i objectiu. Tots els que avui ens trobem aquí hi estem amb l’únic fi de seguir les ensenyances del P. Josep Manyanet, en fundar els Col·legis de la Congregació, aplicades a la joventut, tal com quedà palès en les paraules que digué en la fundació del nostre Col·legi: “...al objeto de dar una muy sana y conveniente educación e instrucción a la juventud.”

I aquí ens trobem, avui tots reunits, en el mateix lloc on començà la primera comunitat religiosa, no així –sortosament- en el mateix edifici que, malgrat els anys, encara recordem amb molt d’afecte. Han passat 112 anys del seu primer pas, amb l’esperit viu del seu ensenyament com el primer dia.

La I Setmana de la Família fou instituïda pel Director d’aquell moment, el P. Josep Roca SF, en col·laboració amb l’APA del Col·legi sant Miquel. Aquell curs 1980-81 s’arribava a la XIV Setmana Esportiva i, a partir de llavors, s’han anat fent conjuntament any rere any fins al proper maig que se’n compliran 25 anys, per tal com deia la circular de Direcció en instituir la Setmana de la família, “d’unir totes les vivències i les activitats en un mateix esperit manyanetià”, i es preparava “amb actes religiosos, culturals i d’esbarjo per apropar les famílies a l’escola i viceversa.”

Si mirem molt més enrere veurem l’evolució de l’escola des de la seva fundació l’any 1894 pel P. Josep Manyanet. L’Escola ha sofert, a més dels canvis físics i arquitectònics, temps de penúria, temps de dificultats i èpoques reeixides, com la que ara fruïm. Des de l’any 1928 al 1939 el Col·legi romangué tancat per dos motius: la inauguració del grup escolar Alfons XIII i la Guerra Civil. S’obrí novament el curs 1939-40. Tornà a tancar per un període més curt, des del curs 1948-49 fins al 1950-51, que reobrí definitivament les aules fins avui dia, amb l’esperit manyanetià cada cop més latent en tots els aspectes i àmbits de l’Escola. Ara, després d’aquest breu repàs, podreu entendre perquè he dit, malgrat temps de penúria i dificultats.

I així, amb l’esforç i la col·laboració de tots, amb els anys, tota la desinteressada col·laboració dels pares s’anà fent més present en molts actes fins que arribà el moment d’una presència participativa més intensa i activa, formant l’Associació de Pares (APA). A la revista Roda de Molí, núm. 2 del novembre dl 1977, a l’apartat “Asociación de Padres” diu: “La Asociación de Padres del Colegio Sant Miguel Arcàngel (sic), haciendo uso del favor que le dispensa Roda de Molí, quiere llegar a todos ustedes a través de sus pàgines.” Parla de la II Assemblea General, el que ens dóna a entendre que la primera fou l’any 1976, ara fa trenta anys.

En aquest any 1977 hi havia les vocalies següents: Vocalía Social, Vocalía Pedagógica, Vocalía Cultural, la Comisión “Delegados de Curso”, Vocalía de BUP, Vocalía de Deportes, Comisión de Economia y Tesorería.”

Han passat 25 anys de la I Setmana de la Família. Vint-i-cinc anys de l’existència o, el que és el mateix, les seves noces d’argent. Aquesta efemèride coincideix amb el 112è aniversari de la fundació del Col·legi i, per aquest motiu, els actes commemoratius han de ser festius i joiosos.

Dono un cop d’ull a la llista de fets que van passar al món aquell any. I els noms que surten em paralitzen; no arribo a estar segur si tot allò va passar fa molt de temps o si va ser, gairebé, ahir.

Dir que han passat 25 anys no m’aclareix el dubte. Les tropes soviètiques atacaven els afganesos –ja es parlava de talibans- i els Estats Units sancionaven l’URSS. El planeta polític era un altre, però igual de tenebrós. Els mateixos Estats Units trencaven les relacions diplomàtiques amb l’Iran.

El grup Pink Floyd coneixia l’esplendor de l’èxit.

Aquell any van néixer i morir molta gent, com és llei de vida. Ressaltaré la mort del filòsof i escriptor francès Jean Paul Sartre. A partir de les seves idees es va parlar de l’existencialisme, una paraula que es va vulgaritzar amb gran èxit entre la societat.

Recordeu “El nom de la rosa”, d’Umberto Eco? Quin èxit! Era un llibre complicat però la gent se’l comprava. Es va publicar el mateix any que moria Alfred Hitchcok, el de les pel·lícules d’angoixa. També es va inventar –en cinema- la paraula suspense.

Vaga obrera a Polònia contra el govern comunista. Amb repressió. I així va ser com un electricista de les drassanes de Gdansk, Lech Walesa, desafiava el règim i encapçalava un sindicat independent amb 10 milions d’afiliats. Solidarnosc, un grafisme potent. Començava l’era de la multiplicació dels grafismes polítics. I mentre, el tinent coronel Tejero, aquell maig ja assajava el 23-F, Samaranch era elegit president del COI i Ronald Reagan, president dels Estats Units.

Fa 25 anys d’aquella I Setmana de la Família. No sé si creure-m’ho. Deia clàssic Ovidi: El temps tot ho devora”, però, a vegades sembla que no mastegui, que amb una sola queixalada s’ho empassi tot. Nosaltres no voldríem que aquests vint-i-cinc anys s’haguessin empassat i prou. En vint-i-cinc anys la nostra societat i la família ha canviat molt. En l’àmbit polític, s’ha consolidat una democràcia que en el moment de la constitució d la primera Associació de Pares vivia els primers passos després de l’aprovació de la Constitució espanyola (1978) i de l’estatut d’Autonomia (1979). Cinc presidents de Govern, pertanyents a tres partits polítics, s’han succeït al Palau de la Moncloa, mentre a Catalunya, després de vint-i-tres anys de govern convergent, també arribà l’alternativa de govern tripartit, amb més dificultats per a l’escola religiosa concertada.

En l’espai internacional, en aquest període de temps, hem viscut grans canvis mundials, com la caiguda del mur de Berlín, l’entrada d’Espanya a l’OTAN, l’ampliació d’aquests organismes internacionals als països de l’Est, les guerres de l’Afganistan, l’Iraq i altres, silenciades. El conflicte de l’antiga Iugoslàvia, els atemptats de l’11 S als estats Units, les seves seqüeles com l’11 M a Madrid i el 7 J a Londres i un llarg etcètera de grans esdeveniments mundials, no massa favorables per a la convivència que amb tanta cura i esforç es procura inculcar des de l’aula.

En l’àmbit religiós, podem parlar de molts canvis sociològics, sobretot als països occidentals, on el nivell de compromís cristià ha baixat significativament, mentre que l’Església creix amb força en els anomenats països del Tercer Món.

L’Associació de Pares nasqué sota el llarg pontificat de Joan Pau II i, ara, continua la seva tasca amb el guiatge espiritual de Benet XVI. És evident que el Papa que va venir de l’Est marcà aquesta etapa de l’Església catòlica, ja que es va convertir en un dels pontificats més llargs de la història, i tots aquests anys d’exercici espiritual els visqué de manera molt intens ai activa, fins i tot en els moments finals, quan les seves limitacions físiques cada vegada eren més evidents. A ell, la nostra Escola i la Congregació li devem dos fets significatius: el dia 25 de novembre del1984 declarava al nostre fundador, beat. I el dia 16 de maig del 2004, aviat farà dos anys, solemnement, a la plaça de Sant Pere del Vaticà, elevà als altars com a sant, a Josep Manyanet.

En tots aquests actes religiosos, familiars, escolars, festius i de tradicions l’APA, i posteriorment l’AMPA, sempre ha col·laborat intensament en gran comunió amb la Comunitat Educativa de la nostra Escola.

Els Estatuts de l’Associació foren redactats en el mes de novembre del 1985. Al cap de dos anys, a la revista DIÀLEG, número 2 del desembre del 1987 hi trobem un article firmat pel president de l’APA on diu que l’Associació de Pares d’Alumnes modifica els seus Estatuts.

Al llarg d’aquests anys, l’associació ha vist i ha viscut canvis i transformacions en el seu disseny, en les instal·lacions de l’escola, en els diferents mestratges dels PP. Directors: Josep Pratt/ Ettore di Rissio, Josep Roca, Pedro Mejías, Joan Antoni Arasa, Juan Hueso i, actualment, Josep Maria Juanpere. I voldria recordar també les diferents juntes de tots aquests anys que, amb esperit d’amor, dedicació i sacrifici envers l’escola us han fet arribar fins avui. Un agraïment ben sincer.

Avui celebrem amb la trobada d’AMPAS dels Col·legis Manyanetians l’inici dels actes de commemoració dels trenta anys de l’Associació i dels vint-i-cinc anys de la Setmana de la Família però recordem que, un cop passats tots els actes, hem de continuar tots mirant endavant amb il·lusió i esperança. Cada moment històric té els seus moments dolços i les seves dificultats, les seves comprensions i les seves incomprensions però, gràcies a l’esforç i al suport de tants pares i mares que han cregut i continuen creient en el projecte educatiu de la nostra Escola, aquí estem. I el que és important de veure és que l’Associació segueix il·lusionada per continuar aportant la seva força i energia en aquest camí conjunt amb la Comunitat Religiosa i el Claustre de Professorat en bé de tots els alumnes.

Construir i mantenir una associació sempre és el producte d’un esforç important. Es tracta d’unir voluntats, amb un projecte comú, amb idees pròpies i amb la visió primordial de l’educació dels fills. Ser de l’Associació és un acte de servei propi molt obert envers la Comunitat Educativa. Qui fa el pas d’entrar-hi activament compromet patrimoni i família. La visió no es limita exclusivament a una qüestió d’activitats, que és molt important, sinó al recolzament social i reconeixement d’una tasca ben feta per part de tots els estaments escolars.

Moltes vegades el servei i acceptació social són un compendi difícil d’aconseguir. Però en diem èxit i aquí, ens trobem, després de 30 anys, perquè al seu darrere hi ha hagut, per part de moltes persones, molts anys d’esforç i sacrifici, però també d’il·lusió. L’Associació ha tingut i té com a objectiu la unió de totes les voluntats, de pares i de mares, per aconseguir, a més a més, l’èxit col·lectiu: l’intercanvi d’idees, el coneixement d’aquest sector de la societat, que és l’ensenyament, el sentit de la unió, a la vegada que s’intenta traslladar a totes les famílies un esforç sincer per interpretar més acuradament les necessitats de la nostra població infantil i juvenil, els vostres fills. En poques paraules, els membres de l’Associació voleu que les coses cada vegada vagin millor, com ho feren els que us precediren i donar ànims als qui us rellevaran.

I l’Associació, quina avantatges dóna a les famílies?

Millora l’entorn dels vostres fills, busca qualitat en tots els actes i esdeveniments. S’ha de tenir en compte que, després d’aquests anys, l’Associació ha arrelat amb força. I això comporta que hi ha una voluntat de millora constant de servei. També la complicitat i l’ajuda a la institució escolar, començant per l’Equip Directiu i el Claustre de Professorat que, en tot moment, ha estat al vostre costat i ens hem donat suport mútuament.

No diré: comenceu a caminar, sinó que continueu fent camí i, tots junts, continuem-lo, units, amb iniciativa renovada. Com sempre es necessita el suport de tots. I em permeto la llicència, en nom de l’escola, de demanar-vos el vostre suport implicant-vos més activament perquè tots hi sortim guanyant.

En nom propi, del professorat i de l’Escola us donem les gràcies, bons amics de l’Associació. I com he dit abans, un gran record i agraïment a tots els que han format part de les Juntes anteriors. I també als pares i mares que confieu en l’Associació que, amb l’acte d’avui, renoveu el vostre compromís.

Bones persones de les Asssociacions que ens vingut a visitar, esperamos que os llevaréis un buen recuerdo de esta trobada y que el contacto personal nos enriquezca a todos.

Que l’esperit del nostre fundador, Josep Manyanet, ompli els nostrs cors i el nostre esperit de les seves ensenyances.

Bon dia i bona estança.