María Jesús Fuentes, autora del llibre EL CÀNON CIRCULAR, Joaquim Callabed, metge i escriptor, familiars, companys i amics sigueu benvinguts a aquesta presentació del llibre.

El 25 d’abril de 2006, la María Jesús em lliurava el relat “El ojo de la fuente” i m’hi escrivia: Joan, te dedico con mucho afecto este relato, en la seguridad que la literatura nos hace cómplices. El relat començava així: “El autobús murmura en un perezoso ronroneo que mece los recuerdos y situa a Alba en la línia entre el ensueño y la expectación...” I aquí continuava aquell relat del tancament d’una pàgina de la vida de l’Alba que viatja cap a un espai desconegut. A mida que l’anava llegint notava que el relat se’m feia estrany, fantasiós. El vaig tornar a llegir i, a poc a poc, vaig anar comprenent, per escrits que m’havia lliurat anteriorment, el missatge que l’autora volia expressar.

Temps enrere, el 29 de novembre de 2003, amb motiu de la presentació del seu llibre Da capo y hasta el fin (Cartas al hijo enfermo) en la dedicatòria m’hi va escriure: Joan, sabrás conectar con esta historia. I tant que hi vaig connectar. La història no m’era estranya i em vaig sentir identificat amb moltes de les situacions que s’explicaven perquè, encara que tangencialment, també n’havia viscut algunes. A rel de la detallada lectura del llibre em van venir una sèrie de reflexions que, una vegades plasmades en el paper, les hi vaig lliurar. I a partir d’aquell moment, entre escrits, converses i altres activitats afins, hem arribat a una conjunció d’idees, això sí, cadascú amb el seu estil, però tenint sempre un punt d’inflexió: la humanitat que es traspua en els pensaments i escrits.

Des de temps em deia la Maria Jesús que volia fer una recopilació d’històries que encara que en un primer moment podrien semblar inconnexes, no ho eren en absolut. I així un dia, al pati del nostre col·legi em proposà que fes la traducció al català per fer el llibre en edició bilingüe. Per l’amistat que m’hi uneix la resposta va ser: SÍ. A les poques hores em vaig adonar que m’havia endinsat en un món en què no hi tenia cap experiència. Però ho vaig provar. I el primer relat que vaig traduir va ser el que temps enrere m’havia donat a llegir: “El ojo de la fuente”. I aquell inici, més amunt esmentat, ara en català, comença així: “L’autobús murmura en un mandrós ronc que bressola i situa l’Alba en la línia entre el somni i l’expectació...Una vegada completat el primer pas, i examinat el relat, he de dir, i perdoneu la manca de modèstia, que em va agradar molt. I en l’elogi de la María Jesús :M’agrada més en català que en castellà” vaig veure que malgrat que era una exageració pròpia d’una persona amiga, aquesta floreta em va donar força per continuar la traducció dels altres relats. I quan més m’endinsava en aquells textos tan rics i intrigants, més anava entenent la filosofia dels relats.

Traduir és un art difícil. Sobretot si es tracta de la traducció d’un text literari. A part de conèixer bé la llengua original del text i també, naturalment, la llengua a la qual es tradueix, em vaig adonar aviat que per l’estil, la sintaxi o les frases fetes que fa servir la María Jesús, se’m demanava una gran capacitat interpretativa.

La traducció literal no sempre és fidel. S’ha de conservar, fins on sigui possible, el ritme, la música de la frase original. No és fàcil; i a més del domini lingüístic he après que havia de tenir una sensibilitat especial. Aquesta sensibilitat sempre me l’ha donada la María Jesús, fet que m’ha ajudat molt en aquesta tasca. I l’obra traduïda havia de tenir com a mínim la mateixa qualitat que l’original, ja que em semblava indispensable. I aquí és on he hagut de parar moltes vegades durant el trajecte. És el que s’anomena “capacitat de dubtar”. A vegades el que volia dir l’autora no era el que a mi em semblava molt clar.

Naturalment, no hi ha cap norma escrita per saber quan s’ha de dubtar. Aquí, sense saber com, apareix l’instint del traductor. Potser la paraula original te unes altres accepcions que no són les més adients. Llavors la feina és feixuga. Les consultes als diccionaris i llibres d’estil han estat unes eines importants perquè aquella frase acabi de lligar. L’escriptor José Luis Borges va dir: “Ningún problema es tan consubstancial con la letras y con su modesto misterio como el que propone una traducción.”

Aquest misteri de les lletres, del que parla Borges, és, efectivament, un element essencial de la literatura i, a l’hora de traduir, el traductor l’ha de tenir en compte i l’ha de saber mantenir.

Com a traductor he tingut molt clar que és l’escriptora qui ha escoltat el seu interior i després ha traslladat al paper el que el seu interior li apuntava, i per tant el traductor ho ha de respectar i ha d’actuar de la mateixa manera. L’escriptora ha escoltat el “dictat del ser”, expressat en paraules del filòsof Martín Heidegger; el traductor ha de respectar-ho i ha de seguir aquest mateix camí, guiant-se per l’esperit del text que té al davant. Parlant de “l’esperit”, a l’hora de traduir hi he comprès l’atmosfera, l’estil, l’ambientació, la musicalitat.

Un perill que he hagut de tenir en compte a l’hora de traduir ha estat saber mantenir la música de l’inexplicable. Unes línies molt ben marcades em deien que no havia d’intentar mai ser més savi que l’autora i interpretar la seva obra. Aquest és el gran perill que corria a l’hora de traduir EL CÀNON CIRCULAR. Havia de comprendre’l tal com la María Jesús l’havia concebut, però al mateix temps havia d’evitar de fer les meves pròpies interpretacions.

He procurat fugir del perill d’identificar-me amb l’obra. Podria haver arribat a emmotllar la traducció a la meva pròpia interpretació. I no obstant, he de dir que algun relat jo l’hagués acabat d’una altra manera perquè el gust agredolç que em deixà, em feien venir unes temptacions... en què no hi vaig caure. Això ho havia de deixar per a la meva producció literària personal. Com tampoc, durant aquest període de traducció, mai vaig fer cap observació sobre cap història per influenciar-la en cap canvi que no fos d’estil i de puntuació, cosa lògica a l’hora de les correccions de les galerades. Sempre que m’he acostat a l’autora ho he fet com un actor al personatge que representa, però sempre guardant una certa distància que em permetés ser objectiu. Perquè la finalitat d’una traducció no és la d’explicar o d’interpretar l’obra, sinó la de guardar el misteri de les paraules segons les paraules de Borges.

Un traductor ha de ser sempre conscient que, com va dir el filòsof Heidegger, “el llenguatge és el senyor de l’home”; per tant, ha de deixar-se emportar pel “dictat del ser”. O, si es prefereix, segons ho diu la frase que tanca el Tratatus Logico-Philophoficus de Wittgenstern: “D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne elsilenci.” Cada traductor ha de ser conscient que el silenci d’una obra literària és més important que les paraules que conté, perquè els mots no ho poden expressar tot, només poden expressar l’essencial. Només així, d’un poema pot crear-ne un altre, segons l’ideal d’Octavio Paz. I el mateix ho podem traslladar a la literatura, llenguatge universal.

Precisament perquè existeix el llenguatge universal, no traduïm la frase sinó la idea de la frase. Hi ha una subtil diferència entre literalitat i idea. Traduïm frases, sí, però, de fet, per fer-ho bé, traduïm la idea. Vull recordar que en grec, eidenai (saber) i eidos (forma, figura), estan emparentats amb veure, contemplar.

Les idees es veuen amb la mirada interior. Per a traduir, i sobretot per traduir narrativa, s’ha de veure, s’ha de captar la idea de la paraula, de la frase, del paràgraf. Dit d’una altra manera, per ser més concret, s’ha de veure què ocorre. El procés ideal és: comprendre la paraula, aprehendre la idea de la paraula, aprehendre la idea de la paraula dintre del seu context, plasmar-la en la llengua d’arribada, comparar després la nostra plasmació amb la del text original. Si hem captat la idea a la perfecció, veurem que la frase original i la frase traduïda coincideixen: coincideixen lingüísticament, literalment. Aquests mateix procés m’ha estat vàlid per a la traducció dels diàlegs. Comprendre, seguir, traçar la lògica interna del diàleg, de l’escena.

La idea fa que ens desenganxem de la literalitat de la paraula, de la frase, tal vegada per tornar a ella. També el fet que la unitat de la traducció no sigui la frase, sinó el text. L’activitat del traductor no és analítica, sinó sintètica. És a dir, el traductor ha de conèixer, posseir i aplicar les eines del filòleg, d’aquell que esmicola els textos, d’aquell que els desmunta per veure com funcionen i ha d’analitzar el text que es disposa a traduir. Però tot això no és, en si, la tasca del traductor: la seva tasca consisteix en guardar, en recollir en una llengua un text que està fet en altra llengua. Tots aquells coneixements i anàlisis són necessaris, però, dit amb un punt d’exageració, no imprescindibles.

Podem imaginar així mateix un traductor que no sàpiga res dels antecedents d’un autor, d’una obra, i tradueix bé el text. Podem imaginar així mateix un traductor que conegui els antecedents i el tradueix malament. Una obra no només transmet contingut verbal, sinó estil, ritme, sentiment... Tot això és el que reconstrueix un traductor. Una obra literària, com ho és el llibre que avui es presenta, EL CÀNON CIRCULAR és una obra d’art lingüística. El mateix havia d’aspirar la traducció.

La insistència per part del traductor en la singularitat del text no és de cap de les maneres fútil. Una vegada l’obra es desprèn de l’autor, inicia un camí que Walter Benjamin denomina la seva història posterior, la posthistòria, que passa a formar part d’ella. A aquesta posthistòria pertany també el treball de traductor, com la recepció en general, la crítica literària, l’anàlisi i la lectura activa. Tot, en conjunt, és l’obra d’art, que d’aquesta manera s’insereixen en la història i adquireix vitalitat.

Els textos narratius, les novel·les, els relats...són quelcom vius, es van enriquint amb les lectures, els estudis, les crítiques, i també amb les traduccions que li aporten noves llengües i, per tant, nous lectors i noves lectures. Així també es construeix aquest àmbit de llibertat concreta anomenada literatura.

A vegades, i això ens ho recorda Josep Ma Espinàs, hi ha traduccions literals que no tenen res a veure amb el sentit en què foren escrites: Fa anys, algú que traduïa un llibre del francès al castellà va escriure això: Ya no quedava primavera en casa de Luisa. No va pensar que allò era una mica estrany. No va consultar printemps al diccionari francès, que li hauria fet saber que printemps també volia dir joventut. I que chez no significa només casa, sinó en. O sigui, la traducció havia de ser: Lluïsa ja no tenia un aire juvenil.

I continuant amb el mestre Espinàs parla d’una divertida experiència. Una novel·la seva va ser publicada als Estats Units. El traductor a l’anglès era Anthony Bonner, gran expert en l’obra de Ramon Llull. Un dia va rebre una carta en la qual li demanava que li aclarís un parell de dubtes:

El primer: No entenia que en una empresa hi hagués un encarregat d’“altes i baixes”. És clar, no es tractava de noies altes i noies baixes, sinó d’altes i baixes laborals.

Segon dubte: En la novel·la tenia lloc una partida de pòquer. Bonner li va dir que les cartes que ell feia sortir a la mà d’un jugador eren gairebé impossibles segons el càlcul de probabilitats. Li va pregar que hi posés les cartes que considerés adequades, i el va felicitar no tan sols com a traductor, sinó com a expert en pòquer. De manera que si algú comparés l’edició catalana i la d’Estats Units, descobriria que les partides són diferents.

Això sortosament no passarà amb CÀNON CIRCULAR. Ha estat tanta la compenetració amb l’autora, amiga i companya d’ofici, que creiem que tant si es llegeix en castellà com si es fa en català, es veurà en cada idioma el mateix esperit, la màgia de l’existència que impregna María Jesús en cada relat.

He de confessar que per a mi ha estat una experiència nova, il·lusionadora i plena de satisfacció aquest acte de confiança en posar un text tan ric a les meves mans per fer-ne la traducció. Pensa, María Jesús, que molta part del bagatge i del missatge que has posat en els relats, me’ls he apropiat sentimentalment. A través d’ells t’he anat coneixent una mica més. I això, m’omple molt.

Desitjo que aquesta obra que avui es presenta sigui un esglaó més en la teva carrera literària. Si a DA CAPO Y HASTA EL FIN, era el clamor d’una mare i d’un fill, amb moltes confidències, en aquesta, fas un pas més. Has madurat en els relats curts, però seguint baules invisibles que ens porten al mateix camí: la màgia de l’existència.

I per acabar llegiré el final del relat Els Immortals, on s’entreveu la delicadesa i l’esperit de les paraules.

“El passat i el present es fongueren dintre de la meva ment en aquell inexplicable moment de goig, gairebé místic.
Ell em mirà, com ho feia anys enrere sota l’alzina. Jo, en canvi, vaig somriure poderosa i mestressa del destí.
Tardejaven les sensacions en l’ambient tòrrid de l’atmosfera.”

Felicitats, de cor, Chus!