Evolució de la música en la sardana contemporània II

Publicat a EL BUTLLETÍ DE L’AGRUPA de l’Agrupació Folklòrica de Molins de Rei número 100, març 2011

El butlletí de l'Agrupa

La sardana neix a la vida musical mercès a unes persones, el nom dels quals i la seva obra, romandran desconegudes per sempre. Ens queda, però, l’obra de Pep Ventura, que simbolitza els inicis de l’evolució musical de la sardana.

Sortosament la personalitat musical de Pep Ventura ens és més coneguda que la figura humana. Ens és coneguda a través d’una obra musical, tan desigual com extensa, i que ens permet de valorar tot l’esforç d’aquell músic, la potencialitat creadora del qual, manifestada bàsicament en una extraordinària capacitat melòdica, era infinitament superior als seu bagatge tècnic i, fins i tot, cultural.

La producció musical de Pep Ventura, sobrepassa el mig miler de composicions. La major part d’aquesta xifra correspon a sardanes, de les quals es conserven més de tres-centes, la meitat, gairebé, sense títol.

De tota la seva producció, l’únic que compta, en definitiva, és la sardana. I no pas per raons quantitatives, puix que només una petitíssima part d’aquestes tres-centes i escaig de sardanes és la que confereix a Pep Ventura el dret a un lloc en la història de la sardana. I podríem dir encara més, el dret a un lloc en la història de la música del nostre país. Sense la sardana, sense aquest reduït nombre de sardanes i, sobretot, sense la tenora, el mestratge en la qual fou indiscutible Pep Ventura seria per a nosaltres, avui, un nom absolutament desconegut.

L’obra de Pep Ventura ve determinada per tres influències principals: el teatre líric italià, Clavé i el folklore musical.

La pressió italianitzant no va constituir per a Pep Ventura una influència deformadora ni va marcar el seu sentit melòdic amb trets inesborrables. Sovint el pes d’aquesta influència en ell ha estat exagerat.

La influència claveriana tampoc li fou definitiva. Ventura coneixia l’obra de Clavé i va manllevar-ne, respectant-ne els títols, uns quants temes: Les flors de maig, la nina dels ulls blaus, El somni d’una verge, Nines del Ter i alguna més. També va escriure un petit nombre de composicions corals, majorment sardanes, que, per una raó natural d’analogia amb la forma gairebé única emprada per Clavé, se les considera influïdes. Però malgrat aquesta influència no es pot dir que hagi deixat un solc profund en l’obra de Pep Ventura.

Ventura s’imbueix de la cançó de la terra. La temàtica popular és, decididament, la més abundosa en l’obra de Pep Ventura. Va utilitzar-la, glossant-la directament, en una quinzena de sardanes. És curiós d’observar que té un nombre de sardanes que duen noms d’ocell i amb les quals intenta, unes vegades més que les altres, una interpretació musical del cant de la fauna del país. Aquest fet respon a la necessitat que té d’arrelament a la terra que acabaven de descobrir els primers compositors anònims de la sardana.

El darrer quart del segle XIX la sardana compta ja amb uns fonaments que portaran al futur creixement i a la futura expansió. Una fonaments amb molts encerts, i també, s’ha de dir, amb no pocs errors. Les promocions de músics empordanesos conreadors de la sardana i que segueixen immediatament Pep Ventura i els seus desconeguts coetanis col·laboradors en la tasca reformadora, es debaten, encara, entre els mateixos encerts i els mateixos errors, però, sense que la pressió de l’òpera o de la música sarsuelera, s’afebleixi del tot.

Un dels primers compositors que va saber alliberar-se, almenys en l’obra sardanística, de les influències foranes que no feien en aquell moment cap bé a la sardana, fou Joan Carreras i Dagas, nat a Girona l’any 1823. Fou organista de la catedral de Girona. L’any 1860 va traslladar-se a Barcelona. Va formar part de l’orquestra del Liceu i després retornà a la seva ciutat nativa on fundà una escola de músics. Fou un hàbil compositor. Carreras i Dagas va ser l’immediat continuador –i en molts aspectes va ampliar-la- de la tasca tot just iniciada per Pep Ventura. En les seves sardanes es fa present la influència del cant popular. La sardana començava a manifestar-se com una forma musical perfectible i apta per a donar l’obra mestra.

El procés evolutiu s’engruixia amb la incorporació d’altres músics. Albert Cotó, va néixer a Figueres l’any 1852. Cursà amb profit els estudis de violí, piano i composició. Va saber conrear la sardana amb sentit de responsabilitat.

Antoni Agramont i Quintana, va néixer a Castelló d’Empúries l’an1858. La seva producció sardanística és senzillament fabulosa, puix que se li atribueixen més d’un miler de sardanes.

Pere Rigau, popularment conegut per “Barretó”, nasqué a Torroella de Montgrí el 1868. La seva obra assolí una àmplia popularitat en el seu temps. La seva tasca al front de la cobla Montgrins, que fundà l’any 1881, contribuí no poc en l’expandiment de la sardana.

L’aportació d’aquests primers seguidors empeny l’evolució musical de la sardana, que va fent via amb pas segur, ja no gens dubtós. El segle XX que apunta en veurà el triomf esclatant.