Alcalde David Godall, Maria Teresa Marlès en nom de la família, regidors i regidores de l’Ajuntament de Bonastre, familiars i amics, sigueu benvinguts.

Diuen que la poesia és el camp literari més despullat que existeix, cosa que afavoreix la pràctica de mostrar l’ànima sense vels ni gaires colors que l’emmarquin. Els poetes tenen la virtut d’agafar la vida i convertir-la en material literari, i donar-li de passada una bellesa (o una cruesa), afegida que potser no té la literatura entesa com una presentació directa dels fets de cada dia.

En el cas de Josep Ma Marlès, sota aquesta aparença subtil de poesia, s’amaga un poderós artefacte amb essències personals, com un dietari de fets viscuts i, que en el fons, l’impulsa a escriure els seus poemes.

Tanco els ulls i me l’imagino assegut al voral del camí cap al Fondo amb la roca del Còdol davant, immensa i la seva mirada, llunyana, amb el cor bategant-li i parlant-li al seu interior:

“No sóc jo. És el meu nom, sí. És la meva identitat. Però no, aquest no sóc jo...” Atrapat en aquest monòleg intern, en aquest soliloqui en què sempre reflexionava sobre la vida, la llibertat i la raó, passaven els dies. Cada matí en despertar-se buscava l’horitzó entre l’Aubadà i el llunyà mar. El seu cor estava presoner entre boscos i muntanyes quan aquells paisatges li semblaven de pel·lícula. La seva ment bullia per la quantitat de despropòsits que no podia comprendre. El seu esperit era turmentat per tantes i tantes injustícies i es dolia que la justícia anés perdent el seu significat.

Les seves paraules rebotaven en aquell mur que el separava de la vida real. Síl·labes convertides en grillons invisibles. Lletres i més lletres tensaven el seu esperit. Llavors tancava els ulls i rebuscava en la seva memòria. Allà, desterrats en el pensament s’havien quedat els afanys, les esperances, les il·lusions, tot el que ell creia de la vida. I només podia cridar, silenciosament, a través dels seus poemes. Calladament, però, en definitiva, amb el cor posat en tants i tants versos, en tants i tants poemes que, en desgranar-los he pogut copsar l’ànima humana d’un personatge que fou públic, però que en el fons l’únic que volia ser, era ser privat.

Potser avui li trencarem el silenci, però creiem que la seva obra poètica té dret a ser coneguda. El poeta Josep Ma Marlès ha esdevingut un personatge poc conegut pels bonastrencs. Com s’escrigué: “Que poc valorem els del nostre entorn”. Que sigui el seu despullar-se parcialment i el nostre, sentimentalment, el que ens faci veure que darrere de cada ésser hi ha una ànima. Darrere de cada projecte de vida hi ha també una ensenyança. En Marlès, sense voler-ho, així m’ho ha fet sentir i per això avui presentem “Quan va néixer el primer estel”, títol del llibre, extret d’un dels seus poemes, perquè aquest estel que ens honora a tots els bonastrencs, a partir d’ara, també formi part de la història de Bonastre.

I per això, avui estem aquí, contents i joiosos. Un nou llibre, el tercer que publico sobre Bonastre. Com tots, senzill però molt emotiu. Hi he treballat sense encàrrec. El vaig començar a gestar a rel de la mort del Josep Ma, aquell desembre del 2004. Han passat gairebé 7 anys. La seva mort em féu reviure la visió d’un Josep Ma que passejava amb calma, quan el sol s’anava ponent. I deia el nom de les coses que anava observant i segur que en cada passeig, d’anada i tornada, ell, el poeta, anava recollint aquells estímuls, aquelles olors, aquells colors que després havien de convertir-se en versos. I els versos en poemes. I els poemes en llibres. I els llibres, en testament de vida. Aquesta és l’herència poètica que ens ha deixat el Josep Ma, una herència de la qual tots en podem gaudir.

Arribà un dia en què el temps li digué prou i no pogué lluitar més. Però el temps trist no ha pogut endur-se el seu temps passat. Tingué moltes hores i molt de temps de vida, en cada una de les hores viscudes. I això val molt i és just valorar-lo en el que ens ha deixat.

Amb aquest llibre que avui presentem al Centre Parroquial, de tants records en la nostra infància, vull retre homenatge a la seva persona, lamentant, això sí, que l’apartat del llibre referent a les seves memòries, escrites per ell, hi hagi un buit tan gran com fou la seva etapa pública com alcalde, jutge i secretari de la cooperativa agrícola. En això, em permeto dissentir i no estar d’acord amb ell. Els fets són els fets i després que cadascú els valori segons el seu punt de vista o segons els seus interessos. Però el Josep Ma era així. Al meu entendre, massa prudent. Però, potser per això mateix, els fets silenciats han donat més valor al llegat poètic.

Els llibres d’en Marlès formen gairebé tots com un conjunt únic que no admet no la fugida ni la renúncia. Plantegen una lectura com el camí que ens porta a un fragment de la seva vida, amb les alegries, les penes, els èxits, les derrotes i les contradiccions que, com humà, sentí al llarg de la seva vida.

De la lectura i estudi de la seva obra he agafat la concentració expressiva, la memorabilitat, la càrrega de coneixement vital i moral. També l’impacte de la fragmentació dels textos i la immediatesa en ubicar-los. I de la seva biografia he agafat la voluntat i la necessitat de construir la pròpia identitat per mirar de trobar una significació global a la seva existència. En aquest sentit he procurat fer una tria impecable de records, experiències, impressions i pensaments que tenen el valor simbòlic i representatiu que permet reconstruir i fixar la seva trajectòria vital. Ara bé, en Marlès sempre exerceix un subtil sentit de control i equilibri que no li permet, en cap moment, caure en el parany de l’autocompassió o el tremendisme, malgrat les circumstàncies que li feren escriure molts dels seus poemes.

Agraeixo a la família Marlès, especialment a la Maria Teresa per la seva constància i per creure en aquest projecte que, avui, feliçment és realitat. I també a l’Ajuntament de Bonastre, a l’alcalde David que, en assabentar-se de la publicació d’aquest llibre sobre Josep Ma Marlès, personatge bonastrenc guardonat pel Consistori, oferí la seva col·laboració per a la publicació i difusió del mateix.

I a tots els aquí presents. La vostra presència ens honora. Estem acabant les festes de la nostra patrona, santa Maria Magdalena. Avui és un bon motiu per recordar que com a pregoner de la Festa Major del 2003 en vaig fer esment d’ella com també del Josep Ma amb un fragment d’un poema seu dedicat al nostre carrer, al carrer del Mig.

Si el meu interès per la història, fets i personatges de Bonastre començà amb el llegat de mossèn Sanabra, un altre bonastrenc il·lustre, amb els llibres de Josep Ma Marlès he pogut copsar una mica més d’aquest personatge que, he de dir la veritat, m’ha deixat força petjada.

Espero que la lectura del llibre “Quan va néixer el primer estel”, fet en una edició molt acurada i amb fotografies antigues de Bonastre, us faci sentir el mateix que he sentit jo, trobar un personatge amb ànima que, com sol passar tantes vegades, havíem vist i poc en sabíem d’ell. Trobar el que realment val en la persona, el seu interior.

Novament, gràcies, i esperem que aquesta no sigui l’última publicació referent a Bonastre. Diuen que en el pot petit hi ha la bona confitura. Esperem tenir molts més pots petits, amb ells farem dolços tasts de la nostra història.