Benvinguts i benvingudes al poble de Bonastre en aquesta jornada de trobada de les Associacions de Gent Gran d’Albinyana, la Bisbal del Penedès, Masllorenç i del nostre poble. Avui sou tots bonastrencs com nosaltres som al mateix temps albinyanencs, bisbalencs i masllorençans.

Moltes vegades he escrit sobre les fulles dels arbres que van caient a terra i d’una manera particular dels arbres el meu entorn. Des d’aleshores han caigut centenars i centenars de fulles d’arbres alts, mitjans i baixets, amb les branques i branquillons esprimatxats.

D’aquí a uns dies, totes les fulles aniran caient i els arbres restaran nus. Nuesa dels arbres comparable amb la nuesa de l’home. Amb l’edat, com els arbres, nosaltres anem deixant que caiguin a poc a poc les peces de roba que portem al damunt. Deixem enrere fets i vivències que han donat pas a nous fets i noves vivències. Ara una peça, ara una altra. L’arbre ha quedat nu.

Però sempre hi ha un bri d’esperança. Més endavant, amb el pas del temps, més enllà o més ençà, les fulles tornaran a omplir l’arbre, i l’home –nosaltres- amb la nostra nuesa- veurem una clariana.

I com les branques, unes mans amigues. Una mostra d’afectivitat i un semblant d’ajuda. Unes mans capaces de fer-nos descobrir enmig de la foscor i la solitud, un sol resplendent, absent de nuvolades. No siguem l’home nu dins un pou sense sortida. Siguem feliços, encara som a temps de guanyar la batalla.

Amb aquesta trobada, crec que puc dir, en nom de l’Associació, ens toca. Ara ja no és el moment de perdre el temps i quedar-nos a terra. Estem vivint un temps, que és nostre, en què tot ha de tenir el seu atractiu i la seva seducció. Però a part d’estar al dia en les coses de la casa, ho hem de fer en el que ens va venint, molt important. Encara som a temps de comprometre’ns i no esperar que ho facin altres. Siguem-ne exemple.

Perquè estar al dia hi ha qui pensa només el que els altres pensen i creu només el que els altres pensen, sense discutir el valor de les paraules ni discernir el valor de les accions. Estar al dia en coses de pensament i de creences, és tot una altra cosa. És el món de cadascú. En aquest sentit, avui, és apassionant estar al dia, perquè reclama un esperit independent, l’expressió de conviccions pròpies i l’estímul a la llibertat, sense renegar del que és fonamental en la vida de cadascú.

Hi ha doncs, un estar al dia que rejoveneix i que il·lusiona. Amb ell es percep el sentit progressiu de la vida i se’ns descobreixen noves profunditats. Per estar al dia no cal negar, ni menysprear res del que hem rebut, sinó aprendre a mirar-ho amb ulls nous, recercar raons noves d’apropament a les persones i de comprensió de llurs situacions, entendre el perquè de cada cos- i més ara- i rejovenir els conceptes amb paraules d’avui o amb l’amor de sempre. Cal estar al dia en tots els camps de la vida, perquè no som gent aturada, sinó persones que vivim, creixem, estimem i ens deixem estimar. Per estar al dia, no hi ha com sortir de l’aïllament. I avui aquí ens trobem per fer realitat aquest estar al dia.

Sigueu benvinguts! Quan heu arribat a l’entrada del nostre poble segur que us heu fixat en el nostre escut identificatiu: Una estrella de vuit puntes com lletres té el nom del nostre poble. El seu origen és incert, però si fem cas del seu simbolisme, ens diuen que una estrella de vuit puntes representa l’equitat, la justícia i l’equilibri. Representa també el renaixement, la renovació i la regeneració espiritual, la unió entre la terra i l’esfera, és a dir, la part espiritual, el món sagrat i l’ordre suprem. I per arrodonir-ho, el diccionari ens diu que bonastre és un bon home, que tot s’ho pren bé.

Dit això, estem aquí reunits per viure un dia de germanor. L’Associació de Gent Gran de Bonastre està cofoia de tenir-vos aquí. I al mateix temps enaltir el que ha passat al llarg de la història amb les persones que ens han precedit i arribaren a aquesta edat. Si mirem enrere la valoració i l’estimació social de les persones grans ha tingut alts i baixos. Les cultures primitives els enaltien però ha arribat un temps, que corre massa ràpid, que ha anat decreixent a mesura que ha anat passant el temps.

Certament ens trobem amb el fet que l’esperança de vida s’ha allargat i, en conseqüència, hi ha hagut un creixement de persones grans, enfront d’una davallada notable de naixements. D’altra banda, en molts aspectes ens pensem desplaçats, amb dificultats per adaptar-nos a les noves realitats però hem de fer l’esforç de no tancar-nos, ans al contrari, endavant.

Per això són tan importants les Associacions de Gent Gran, amb espais de lleure i, també, de reflexió perquè no ens porti a un cert desconcert de cara al futur.

Revisem l’escala de valors com més gran sigui la preocupació per al nostre futur. Mentre que els valors com la veritat i el bé tinguin primacia, també el tindrà el col·lectiu de la gent gran. I en això les forces polítiques hi poden fer molt i molt.

L’escriptor Jacques Lechercq a “La joia d’envellir” ens diu: “Quan un s’enfila a una muntanya, el paisatge s’obre poc a poc, però la vista és magnífica. Ja no es pot pujar més sinó per anar al cel”.

Així és la vellesa. Un ha pujat al llarg de l’existència per certs camins, de vegades sinuosos, i a poc a poc el paisatge s’ha obert: els que dominaven, dirigien, protegien la joventut han desaparegut els uns després dels altres, després els companyons de vida. Un avança sempre i es troba de cop més sol. El qui arriba a la maduresa de l’edat acaba per ser l’alpinista dalt de la cresta desolada. I quan gira, la seva vida s’estén damunt d’ell com un paisatge immens.

És el cim. Aquest podria ser sinistre, si no hi hagués les valls verdejants d’on un ve. Però la pau, el silenci, la puresa de l’aire i la immensitat dels horitzons delaten fins a recompensar tots els esforços.

Al nostre voltant encara hi podem trobar totes les riqueses de la vida. Si sortim al carrer i albirem els camps veurem com el paisatge canvia a cada etapa. No cal viatjar lluny per trobar-se a cada moment amb nous horitzons.

De la mateixa manera que el dia es completa amb la tarda. El matí és bonic i el migdia, també; però la cosa més bonica de totes és que hi hagi matí, migdia i tarda. L’acabament d’aquesta jornada només serà bonica si fruïm de tots els actes de germanor en què participem, llavors sí que serà bonic l’acabament i el comiat.

I dintre d’aquest paisatge avui hi trobem el de Bonastre, que es troba situat en una petita vall encerclada pels contraforts de la serra del Quadrell.

L’agricultura és la seva principal activitat, encara que la meitat de les terres es troben ermes, ocupades per vegetació mediterrània: garriga i petits rodals de pi blanc. El conreu principal és la vinya, sobretot macabeu i parellada, seguit de l’ametller i l’olivera, també hi ha avellaners, garrofers i arbres fruiters. En els últims anys han sorgit cellers amb producció de vi i cava sobretot.

Bonastre, com tots els pobles, uns més que altres, tots tenim la nostra història, per petita que sigui.

Tinguérem aquí uns assentaments ibèrics per les restes trobades (una destral eneolítica, en el període de bronze i un molí barquiforme per moldre cereals). També punxes de fletxes i una moneda ibèrica (segle I aC), ceràmica basta feta amb torn. Dels romans, algunes monedes trobades, com una de coure amb la inscripció: “Ti Claudius Caesar Aug.”

Les relacions amb els pobles que avui ens visiteu tenen unes connotacions diferents. Amb Masllorenç ens uneixen llaços familiars, de territori i per motius agrícoles com es el Sindicat. Amb la Bisbal del Penedès, població més allunyada del nostre entorn, un record molt entranyable fou el vostre convilatà, el Modesto, aquell personatge tan recordat perquè a casa nostra, com en moltes cases del poble, hi entrà per primera vegada un aparell de ràdio dels que ell fabricava amb marca ......... El meu germà encara el guarda, i amb el qual poguérem escoltar los seriales de la tarda de Guillermo Sautier Casaseca, De España para los españoles, amb Maria Matilde Almendros i, per la nit, a la ona curta, les emissions de la Pirenaica, molt fluixet i plenes de sorolls esterns.

Històricament, segons hem pogut trobar en documents antics, Albinyana ha estat el poble amb el qual hem tingut més relació per haver format part de la seva jurisdicció. L’any 974 el papa Benet VI confirma les possessions de Sant Pere de Roda sobre diversos pobles del contorn, entre ells Albinyana i potser Alastre que estava inclòs en aquests documents.

Bonastre ha tingut diferents noms al llarg de la història. Alastre sembla ser el primer, també trobem Alastro. En el Llibre Blanc de Santes Creus, una altra variant, Salastre (Salastri), però en documents posteriors, com en el Cartulari de Sant Cugat, torna a Alastre “In loco vocate Alastre”. Al segle XII ja es coneixerà el lloc amb el nom de Bonastre

Alguns historiadors creuen que el nom del poble prové del nom llatí “Oleaster o Oleastre”, és a adir, “terra de l’oli”. Però amb certesa, no se sap ben bé perquè l’escut és una estrella, sense cap significació a l’olivera.

En el recorregut que farem pel poble coneixerem l’església parroquial de Santa Magdalena , d’estil renaixentista. En l’interior podrem veure peces singulars obra de Josep Maria Jujol i Gibert en els anys 1941-1944. La seva mare Teresa era filla de Bonastre. I a l’exterior un monòlit ens recorda la figura de Mossèn Josep Sanabre, fill del poble. Capellà i arxiver de l’Arxiu Diocesà de Barcelona que ens deixà apunts de la història de Bonastre i fou autor d’entre altres, de llibre “El tractat dels Pirineus”.

A la plaça Major admirarem casa Fontanilles, amb esgrafiats a les façanes. Segons mossèn Sanabre, aquesta mansió, abans de les remodelacions havia estat la casa castell del que ens parlen certes cròniques.

Al carrer del Mig hi ha casa del Delme, on es recollien els delmes (impostos) del Monestir de Sant Cugat i les primícies de l’església, sens dubte la casa més antiga del poble. A la mateixa placeta, la casa on feu estada Pau Casals, propietat en aquells moments de la família. El mestre estimava el poble i el recordà en moltes de les seves converses.

A part de Josep Sanabra, altres bonastrencs han deixat petjada:

Arnau Estella, nomenat pel rei Pere III perquè signés els capítols per a la redempció com a síndic dels llocs, batlle amb capacitat per exercir en nom del rei la jurisdicció. Bonastre el recorda cada any, pels volts de Sant Jordi amb unes jornades de caire històric sobre el poble que porten el seu nom, promogudes per l’Associació Bon-Astre.

Josep Maria Marlès, autor de molts llibres de poesia. Del seu llibre Retrobament, aquest petit detall:

Amic, hem tombat la carena
i perdíem per sempre el que hem deixat.
Mes avui en el goig de la trobada,
em plau saber que vibra el nostre cor.
És vivia l’esperança.

Aquest passat mes de juliol, dintre dels actes de la Festa Major de Santa Magdalena s’escenificà “El Nou Ball Parlat de Santa Magdalena” a càrrec de Josep Mercadé i posat en escena per moltes persones de Bonastre, al mateix temps que presentà el llibre sobre aquest nou ball parlat.

Altres llibres sobre Bonastre de persones nascudes aquí com de persones que estimen el poble, donen fe de l’interès per donar a conèixer aquest poble entre muntanyes.

Acabem aquí. Sigueu benvinguts, que la passejada explicativa us sigui agradable i després que el dinar de germanor ens faci conèixer una mica més a totes aquestes persones que existim en cada poble i que avui podem gaudir amicalment.