Oh dolces campanes
Les del meu campanar
Colomes de cel blau
De vol serè i suau
Que amb son reclam de pau i llum
Vosaltres heu estat
La veu de ma infantesa.
Dong-ding-dong, dong-ding-dong
Dringueu ben fort
Desvetlleu-nos del nostre son
Per celebrar amb gran joia
El vostre aniversari.

Dr. Martí Alanís, excopríncep d’Andorra, Alcalde David Godall i altres autoritats. En el record a la Roseta de les Casetes, l’última campanera juntament amb la seva mare, la Ció, a qui dedico el llibret que avui es presenta; a Josep Maria Marlés, per les fotografies que il·lustren el llibre, bonastrencs i bonastrenques, amics i coneguts.

Camino pels vells camins de la meva contrada, i, com a fervent vianant que en sóc, no puc deixar d’admirar el paisatge que m’envolta.

I m’endinso pensament amunt, pensament avall, dins el cor del poble, dins els carrers que trepitjo.

I els meus ulls petits voldrien retratar-ho tot.

I els camps i la terra, en un breu instant, em dominen...

I, de cop, uns sons amables i amics, m’alliberen.

I escolto, aleshores, amb paciència antiga, aquella parla de les campanes i els silencis entre toc i toc, que em parlen com un antic llibre ple de saviesa.

I aprenc, a poc a poc, com un infant, el poder de la terra que em va veure néixer i que em va veure créixer...

I la sento a prop.

I la trobo entranyable.

I em sento part d’ella. I cada dia que passa aprenc més a estimar-la.

A estimar-la com els infants a la mare, com els grans a la canalla, com l’avi a l’àvia, com els joves...amb tendresa, amb força i il·lusió.

Abans les campanes del nostre poble de Bonastre, tocaven i tocaven. A sometent, a difunts, a foc, a bateig, a missa major. El repic de la Festa Major se sentia per tots els voltants del poble i quan girava la campana més gran: la Manuela, Teresa i Magdalena, molta fressa.

Les campanes són la veu del poble; com uns veïns més. Les germanes grans. Fa tanta companyia sentir aquestes veus a totes hores...

Quin record més agradable de la meva infantesa reviu en sentir la veu de les campanes al matí ben acotxadet al llit en aquells dies d’hivern. Era la veu que passava per totes les cases saludant el nou dia i cadascú responia agraït a aquells tocs d’oració.

Quin record veure el migdia la gent de poble resar l’Àngelus, fos on fos, i es trobés on es trobés. Sento, encara, aquelles veus pausades i clares que arribaven perquè sortien del cor.

Fa bastants anys que les campanes han reduït moltes de les seves funcions. A més dels tres tocs de l’Ave Maria a la matinada, migdia i capvespre, recordem els tocs específics de festa, de bateig, de difunts, de foc. Cada un d’ells era diferent i tenia funcions diferents.. A més d’aquestos hi havia la crida als fidels i el volteig general o campanes al vol.

Molts dels que m’escolteu recordareu com ajudàveu en la Festa Major al volteig de les campanes. Nosaltres, encara nens,, esperàvem pujar al campanar per veure com vosaltres, els grans, fèieu girar les campanes. En cada cop dels batalls s’ensordien les oïdes i purificaven l’ambient, la nostra ànima. Es respirava aquesta misteriosa mística harmoniosa que transmeten les campanes.

Avui aquestes mateixes campanes, encara que són la veu de la terra, del poble, de la memòria familiar, ja gairebé només toquen hores. Són hores sordes. La modernitat ens les ha volgut devaluar. En qualsevol tros de terra hi trobem un rellotge de polsera. No es necessita ni el so de les campanes ni la posició del sol per saber quina hora és a La Vinya, a La Torreta, als Plans, als Cabilassos... Només un petit moviment ens mostra que acabem d perdre ja uns segons.

Les campanes ja no trenquen el silenci que imperava pels carrers de Bonastre. Se les sent però no tant se les escolta. Formen ja tan part del paisatge que no se les valora. Ara es limiten a tocar gairebé per compromís i perquè ha de ser així. Toquen hores, a difunts, a la Missa del diumenge. Però ni a sometent com abans ni a foc. Els altaveus ho anuncien tot. A bateig, poc –però quan hi toquen, el poble de Bonastre s’omple d’una gran alegria.

Davant d’aquesta palpable realitat voldria fer un cant d’esperança envers les nostres campanes:

• La gran: Manuela, Teresa, Magdalena.
• La mitjana: Tomasa, Josefina, Inmaculada
• I la petita: Quiteria, Carmen,...........

que avui compleixen 125 anys. Són els nostres avantpassats vius més grans. Elles són la força de la mediació, la veu del cel cap a la terra, de la terra al cel, elles ens donen a conèixer el pas del temps i el seu ritual sobre la mort humana. El so dels seus batalls deixa la incertesa del que ens volen dir. Veritable far sonor el campanar, fa funció d’orientació espacial i també d’apropiació d’un espai definit: el poble.

Missatger de vida i mort, de guerra i pau, assegura al mateix temps un lligam horitzontal amb altres espais i un lligam vertical entre dos móns.

El campanar esdevé un instrument per marcar les divisions del temps, rimant els progressos i els retrocessos del segle. Exprimeix fe i sensibilitat: reflecteix la vida social i econòmica. La seva arquitectura –campana-torre- ens presideix sempre i en tot lloc.

El campanar, el nostre campanar, marca tota la nostra vida, ha manat el temps del treball i encara mana en les nostres relacions socials. Materialitza el lligam del que és material amb el que és sagrat.

Amb ell i amb les campanes anem escrivint records de temps passats. Encara que l’esperit que dóna vida ja no hi és, la memòria roman.

Per això avui ens hem reunit tots nosaltres en aquest Centre. Fa goig veure’l ple. I això em fa recordar un dia llunyà que en passar per carrer, el vaig trobar obert i sol, i en el silenci em féu reflexionar el següent:

No hi ha ningú, tots se n’han anat. Resta sol el teatre.

Té força història, tothom ho sap, però sobretot les parets ho saben.

Poc queda ja del seu esplendor no massa reeixit.

Les butaques no són massa còmodes. Abans encara ho eren menys. Si algun dia es parlés de canviar-les per unes de noves, segurament se sentirien veus en contra, que es defensarien dient: Per l’ús que se’n fa...

Aquest teatre no és el més antic. A l’altre Centre Parroquial n’hi havia hagut un de més petit. S’enderrocà per fer-hi una sala de jocs.

La nostàlgia em demana no continuar. Però he de pensar en el teatre de cal Figueras, en el teatre de la Societat, en el teatre del Sindicat...Tots desapareguts. Quanta lluita en altre temps. Ben mirat, tot és efímer. Tants esforços i sacrificis!

El silenci ara omple aquest gran buit i dóna pas a més silenci, encara.

De sobte una papallona blanca apareix com del no res. Recorre tots els racons de la sala. Els fins raigs de llum que traspassen les finestres la fan més juganera: va de l’escenari al pati de butaques, del pati de butaques a l’escenari. Va pertot arreu. El seu trajecte és tan lliure com la netedat d’un full de paper no escrit. El seu vol és transparent, net, pur, gens feixuc. Res la destorba.

De tant en tant, però, s’atura, com per repassar –mirant enrera- la línia oscil·lant del seu trajecte atzarós, com la pròpia vida. Aquests instants els aprofita per reposar i agafar forces.

Novament es mou pertot arreu. Ho escorcolla tot, sense perdre el temps. No en té massa, la vida és curta.

Torna a parar-se. Celebra aquest silenci. I amb un moviment ràpid desapareix cap a l’escenari.

Això em fa pensar que el teló de l’escenari s’obrirà novament. Bonastrencs i bonastrenques, familiars i amics entraran i s’aposentaran fins a omplir totes les butaques.

Després d’un petit reguitzell de petits sorolls que el teatre tan coneix (estossegades, cruixir dels seients, caramels que es desemboliquen...) torna el silenci; s’apaguen el llums de la sala i...no comença la funció.

Surto de la sala. Només en obrir la porta del carrer i, entrar la llum,, la papallona surt voleiant amb força. No vol ser víctima d’una foscor.

Em quedo sol. Tanco la porta, i pel carrer passen uns nens que ja no conec, em miren amb indiferència i continuen caminant. Algú els haurà d’explicar els esforços i vivències d’aquest teatre i de tantes persones i fets de la història del poble de Bonastre.

La nostra història no pot acabar així. En l’oblit. La nostra història no la podem ignorar i menys silenciar.

Viure de records només, no és bo. Viure els records, sí.

De sobte sento que el plany de les campanes va impregnant tot l’ambient. Aquelles lletanies de sons han donat pas a un rèquiem continuat.

Però jo voldria, ara i sempre, que les campanes continuessin sonant. I avui amb més força que mai. Si les campanes no parlen, nosaltres també ens apagarem. Hem de fer tot el possible perquè les campanes visquin sempre en la llibertat de les altures i ens proclamin que som vius, que tenim vida i que la volem viure.

Jacint Verdaguer, en escriure el seu Cant, ens volgué infondre aquesta esperança, aquesta alegria que avui hem de tenir tots.

Al matí cap a Llevant
Quan neix el dia
Les campanes van dient: Ave Maria.

Sol ben alt i esplendorós
Quan és Migdia
Les campanes van dient: Ave Maria.

Allà dalt al Paradís
On sempre és de dia
Les campanes van dient: Ave Maria.

I aquest desig es farà realitat si nosaltres som capaços de fer viure aquesta alegria amb il·lusió.

Coneguem la nostra història, i així estimarem més les nostres campanes, estimarem més el nostre campanar. Com més coneguem el nostre passat, com més coneguem la nostra historia, més estimarem el nostre poble de Bonastre.

Aquest és el repte. Aquest ha de ser el nostre objectiu.

Ja sento les campanes que ens anuncien la Festa.

Bona Festa Major de Santa Magdalena per a tots.