Va ordenar fa dies les seves prestatgeries de llibres amb l’absurd criteri de: morts i vius. Els morts a les primeres files i els vius en les dues últimes. Bé, quin plaer morbós ha trobat a pescar dels vius i enviar-lo al seu lloc. Li preocupa.

Com a lectora ordena la llibreria un parell de vegades o tres a l’any. Alguna vegada segurament més. Els llibres tot i així insisteixen a desordenar-se. Els llibres tendeixen al desordre per molt que ella s’entossudeixi en el contrari. Ella va pensar que amb allò de morts i vius aconseguiria alguna cosa, una mica de serietat almenys. Però no, ells continuen volent barrejar-se i ordenar-se al seu aire perquè ella es torni boja buscant-los. Tot bé, encara que la fan tornar boja. I ja mateix es traurà del morbo d’enviar a la vida i a la mort uns i altres. Si els morts volen estar vius, que ho estiguin.

Una amiga lectora, li va dir, que li encanta aquest plaer culpable seu de perseguir morts que volen estar vius.

No et pensis, li va respondre, faig coses rares, i l’altre dia la vaig trobar agafant el llibre de contes de Truman Capote de la prestatgeria dels vius i dient, en veu alta, tu estàs mort. Amb cert acarnissament. Ni Truman Capote es mereix això.

Quan arriba a una casa aliena tafaneja els llibres de les prestatgeries. Al transport públic tracta de veure les portades dels llibres que la gent llegeix. No és necessari que els llibres estiguin en ordre, tampoc en desordre, per revelar alguna cosa al seu propietari. Poden fins i tot ser en caixes amb prou feines obertes. De tota manera, serà que simplement és una espia de l’aliè. Busca, persegueix, la revelació.

Ha arribat a tirar alguna cosa a terra per aconseguir veure la portada del llibre que algú subjecta obert. Se sent entre orgullosa i afligida. Entre activitat cultura i xafardera. Si coneix el llibre li venen en ganes de muntar una tertúlia literària allà mateix, al vagó del metro, a l’andana o a l’ascensor. Es llegeix en soledat, sí, però que gustós és parlar de llibres. De com els va llegir, de com li van entrar en el cor i la van arrossegar fins al final, d’on gairebé els va perdre, d’on els va tornar a recuperar, de per què gairebé els va perdre, de com els va acabar, de com es van quedar dies, setmanes, revotant al seu cap, de què és el que queda d’ells anys després.

I és que la lectura és un enigma tan gran com l’escriptura. Però menys investigat. Quantes revelacions creu trobar al llegir després d’algú un llibre i registrar les seves subratllades, creus, dobles creus i notes. No afegir a un llibre empremtes de la lectura és una prova d’indiferència, o de mut estupor. Sempre ha pensat que els llibres volen estar marcats, remarcats, doblegats. Això és estar vius, significa que algú hi va passar i va voler deixar constància, això és per a ella respecte. Un llibre ha d’estar usat i reusat.

La seva última idea delirant és que seria maco muntar una oficineta a peu de carrer, una cosa senzilla, una taula, dues cadires, un termos de cafè, amb un rètol que digui: “Es conversen llibres”. Potser ve algú.