Qui no ha hagut de fer un tràmit administratiu? Ja no sorprèn veure al costat un arsenal de material. Bolígraf, llapis, marcadors...i pòsits. Un arc de sant Martí de grocs, verds, roses, blaus...Aquestes petites peces de paper autoadhesives són imprescindibles per no perdre el control de l’espai de treball.

Els pòstits (post-it, papereta adhesiva) tenen una mica més de cinquanta anys. Ara no es dubta de la seva utilitat i viabilitat econòmica, però al principi ningú via gaire clara la seva funció. Tot va començar el 1968, quan el doctor en Química Spencer Silver treballava al departament de recerca de l’empresa 3M. El seu objectiu era desenvolupar un adhesiu altament resistent per al sector aeronàutic. Durant els seus experiments, però, va descobrir una substància que s’enganxava a les superfícies i que era reutilitzable perquè mantenia les seves propietats. Malauradament els seus col·legues no van ser del mateix parer i no li van fer gaire cas. Però Silver no parava de fer campanya per donar a conèixer la seva troballa. En parlava a cada reunió interna de la companyia i ben aviat el van batejar com a Mister Persistent. Bona prova de la seva ferma convicció és que va patentar aquella substància el 1972. Però res. Ningú se l’escoltava. Fins que va arribar el 1974.

Aquell any tot va canviar gràcies a Art Fry (inventor jubilat i científic nord-americà), que treballava al departament de cintes de 3M i tenia dues aficions: el golf i canta a la coral de l’església. Gràcies a això actualment existeixen els pòstits. Una de les coses que més irritaven Fry era que els petits paperets que utilitzava per marcar les partitures del cantoral caiguessin per terra al girar de pàgina. Un dia amb una reunió amb altres companys de feina de 3M, algú va esmentar Mr. Persistent (Spencer Silver) i l’incansable campanya pel seu autoadhesiu reutilitzable. Entre cop i cop, a Fry se li va encendre la bombeta. Aplicar la descoberta de Spencer al paper.

Per demostrar que la idea era útil, primer va fer algunes proves informals dins la companyia i els seus col·legues van fer servir aquells paperets que s’enganxaven per deixar notes. El 1977 es van decidir a fer una prova pilot a ciutats de diferents zones d’Estats Units. L’any següent van repartir mostres gratuïtes a les oficines de la capital de l’estat d’Idaho, Boise. I molts usuaris van fer saber que tenien intenció de comprar-ne. Va ser aleshores quan, ja amb el nom de Post-it, 3M es va decidir distribuir-lo per tot el país. El producte va funcionar de seguida, sobretot gràcies al boca-orella.

Des de llavors se n’han venut milions. I, tot que inicialment només eren petits quadrats groc canari, l’oferta s’ha anat ampliant en mides, colors i formes. Per fi havia quedat reconeguda la utilitat del descobriment de Spencer Silver. I no només dins l’empresa. La Societat Americana de Química li va concedir el premi a la invenció creativa el 1998, i el 2010 tant a ell com Art Fry van ser incorporats al Saló de la Fama dels Inventors.

És curiós com a vegades sabem el nom de reis i polítics d’altres èpoques que no tenen cap incidència en la nostra vida, però no ens preocupem de conèixer qui hi ha al darrere dels objectes que ens envolten De fet, Spencer Silver va morir el 8 de maig als 80 anys i, si no arriba a ser perquè el New Times va publicar el seu obituari, hauria passat per alt el decés d’un home que ha influït en la nostra manera d’estudiar i treballar.