De petit, quan anava a la Torreta, no sabia pas que estava en el nucli més antic que es té notícia d’assentament originari del poble de Bonastre. El meu pare m’ensenyava les tombes i em deia que s’hi havia trobat ossos i algun crani. Ho deia sense més, formava part de la terra aquell paisatge. Mn. Lluís Via va fer la troballa arqueològica més antiga: una destral eneolítica. I segons el Dr. Pere Bosch i Gimpera les diverses tombes i una sitja que s’hi descobriren pertanyien a la baixa època romana. Algunes eren cavades al tapàs i cobertes amb lloses o amb teules planes, altres només presentaven coberta la cara del cadàver. El material trobat fou escàs i de poc valor: fragments de dòlium, de teula o d’alguna àmfora de construcció matussera.

De com es va assentar la població a l’actual indret, fins ara no se n’han trobat notícies encara.

Les primeres notícies que en fan referència són dels anys 974 i 979, on es confirmen que Albinyana i altres pobles –entre els Bonastre- passen a les possessions del Monestir de Sant Pere de Roda. Més endavant s’atorga al monestir de sant Cugat un alou en domini del castell d’Albinyana.

A l’Arxiu de la Corona d’Aragó existeix un document signat pel rei Jaume I, en el qual fa donació de Bonastre i altres pobles al Monestir de Sant Cugat.

Fins al segle XII es fa referència al poble amb el nom d’Alastre. Segons el Dr. Nabot i Tomàs, filòleg, probablement procedeix, d’oleaster (olivera borda, revell). Encara hi ha al terme una partida de terra que porta aquest últim nom.

Anys enrere –segons consta en un estudi fet l’any 1972- la memòria de les persones més velles del poble recordaven haver vist oliveres de tronc doble, arrugat i corsec i amb migrat brancatge.

La primera impressió general de Bonastre és de principis del segle XV gràcies a un valuós capbreu redactat en 1436. Per ell sabem que el poble estava format per 17 famílies. Les cases més importants eren: Fontanilles, Stela, Magrinyà, Joan Blanch, Guillem Sanabre, Molins Rovira... Les famílies més poderoses i influents eren les cases Fontanilles i Stela, que s’alternaven en els càrrecs públics. Gairebé la totalitat de les cases tenien amplis patis amb el corresponent espai destinat al bestiar, paller i algunes un petit hort amb tarongers i llimoners.

De la detinguda lectura del document es pot treure la impressió que el poble era d’un sol carrer que començava als afores de l’església fins a la cruïlla del carrer major amb el carrer del mig, on hi trobem la casa del delme (cal Ferrer), que es creu que és la casa més antiga del poble amb arcades de punta d’ametlla com altres cases contigües.

El poble conservava la seva fesomia medieval doncs encara –en el mateix capbreu- es fa referència a l’antic castell situat en l’espai que va de la plaça Major al carrer Nou, annex a la casa Fontanilles i era presidit per una petita església romànica. Ens en queda una referència: el carrer Muralla.

Sempre resulta interessant en l’historial d’un poble seguir el procés del seu desenvolupament mitjançant el testimoni dels diferents censos coneguts.

El més antic cens de Bonastre i pobles limítrofes que es coneix és l’ordenat per Pere III d’Aragó l’any 1359. Bonastre tenia 43 focs, sent el més alt de la rodalia doncs només el superaven EL Vendrell i Vila-rodona.

Al segle XV minva la població de tota la comarca del Baix Penedès per la pesta. Bonastre també la sofreix.

Ja al límit del segle XIX hi trobem la cota més alta d’habitants coneguda – és l’any 1900, que fou de 779 habitants. A partir d’aquí la corba descendent ha estat molt acusada fins als nostres dies per causes molt diverses que en aquest espai avui no tractarem.

L’antic temple de Bonastre era de reduïdes dimensions, com la majoria dels de les parròquies veïnes. Degut a l’augment d’habitants –en construir-se la primitiva església Bonastre estava format com a màxim per unes vint famílies i a principis dels segle XIX per unes cent vint –resultava insuficient per al nou cens. És possible que constituís un estímul a resoldre aquest problema que alguns pobles veïns com Masllorenç, Montmell, El Vendrell ja haguessin construït els nous temples.

Com que l’empresa era costosa i més en aquells anys de crisi econòmica exigia un home extraordinari, i aquest fou el Rvd. Juan Pedrals que inicià la seva tasca apostòlica a Bonastre l’any 1831 i hi estigué gairebé 25 anys. I segons una nota manuscrita, copiada per Mn. Francisco Figueras, comença la nova església el 4 de març de 1833. La construcció del nou temple exigia un nou solar que segons la mencionada nota el cedí la casa Fontanilles, propietària de tots els terrenys contigus amb l’antic temple i cementiri, compensant als donants amb el compromís de celebrar-se uns aniversaris en sufragi dels difunts de la família Fontanilles.

La benedicció de la nova església tingué lloc en els primers dies de l’any 1850.

De l’antic conjunt només quedà el campanar, segons ho confirma la relació de la Visita Pastoral de 1858 que en parlar de l’església de Bonastre diu:

“La Iglesia es nueva, de elegantes formes y con tres naves, tiene un campanario regular pero que ni corresponde a la Iglesia”. (Hom suposa que es tractava d’un campanar d’estil romànic, com devia ser l’anterior església).

El dia 13 de maig de 1866 en sessió extraordinària de l’Ajuntament, amb assistència dels veïns contribuents per deliberar sobre l’estat ruïnós en què es trobava el campanar, a fi d’evitar que no succeís cap desgràcia, cas de desplomar-se, s’acordà procedir a desfer el campanar fins al lloc on començava a amenaçar ruïna i que la seva demolició es fes en repartiment entre els veïns contribuents.

L’any 1876, entre els mesos de març a juny, es pagà la llenya, pedres de calç, s’arreglà el forn, als homes que feien la calç i la seva manutenció, l’arena i els 4.000 maons.

Mn. Tomàs Rigualt anotà: “En los últimos años de mi estància (a Bonastre) invertí más de mil duros de mi peculio en la reedificación del campanario.”

No hem trobat cap més referència a la construcció. Sí a la benedicció i col·locació de les noves campanes.

A la Consueta de l’esmentat Francisco Figueras, rector de Bonastre, el juliol del 1900 hi trobem una nota extensiva referent a pintar el campanar:

“Perquè consti recordo el notable desprendiment de l’exrector de Bonastre Rvd. Tomàs Rigualt que, veient el mal estat en què es trobava la pintura de la fatxada del campanar i de l’església (sense escoltar els desinteressats consells que li donaven algunes persones que esperés per més tard a començar les obre puig més endavant el podrien ajudar i per tant ell no ho hauria de fer tan gran sacrifici, i es podria fer una cosa millor) va voler començar a fer la renovació de pintura de dita fatxada i campanar; com que s’havia de menester arena i calç per a reconstruir el repicat vaig demanar des de peu d’altar que fessin el favor de venir carros a portar arena i de la calç, ja me n’encarregaré jo. I Mn. Tomàs pagà els paletes i pintors, que per cert molt varen cobrar i no gaire treballar. Ara tot serà que no l’enganyin amb la pintura que molt m’ho temo.”

(No l’enganyaren pas doncs fins fa pocs mesos encara es podia veure part del pintat. I havien passat 93 anys!).

Fins aquí unes ràpides pinzellades sobre Bonastre, l’església i el campanar, però abans d’acabar voldria recordar unes paraules de Mn. Josep Sanabre en ser anomenat Fill Predilecte de Bonastre l’any 1961. A peu d’altar, emocionat per aquell entranyable acte digué, entre altres coses: “Reposaré el rosetó del cor amb la figura del Bon Pastor i procuraré escriure un dia la història del meu poble.” Aquestes paraules em quedaren gravades.

L’any 1972, sent rector de la Parròquia Jaume Culleré, un grup de bonastrencs l’ajudàrem a buscar als arxius i censos de l’ajuntament com també a parlar amb les persones més velles del poble per un treball sobre la situació actual en aquell moment i la seva problemàtica. Fou una experiència agradable que començà a fer caliu en mi en la recerca dels nostres orígens.

Mossèn Sanabre morí el 18 d’abril del 1976. El poble de Bonastre no estava pas gaire assabentat del treball que ell havia anat acumulant al llarg dels anys entre arxius sobre Bonastre i entorns. Joan Bonet Baltà, en les notes biogràfiques sobre Mn. Sanabre, diu: “...ha deixat, a la bona guarda de la seva llar pairal, unes caixes plenes de documents i referències sobre el procés de la història del poble (Bonastre). Any 1977”.

Les caixes esmentades eren una sèrie de carpetes amb força documentació, encara que la majoria sense ordenar i classificar.

Així, en unes converses amb en Benigno Sanabre –hereu del llegat- li vaig fer saber la intenció de mirar si en podríem treure l’entrellat d’aquella documentació valuosa –doncs és l’única que hi ha recopilada. Vaig trobar en ell una molt bona disposició totalment desinteressada, i em va lliurar tot el material que tenia. El meu agraïment.

Al llarg de gairebé quatre anys he fotocopiat, copiat i ordenat molts dels documents, i en la diada del centenari del naixement de Mn. Sanabre –el 10 de novembre del 1992- vaig presentar unes notes històriques del poble i unes consuetes de la Parròquia, de les moltes que ara estic preparant en estat força avançades. Aquestes van ser els primers documents d’ell que es van donar a conèixer.

I avui, dia important per al nostre poble, en la festa de la rehabilitació del campanar i façana de l’església parroquial de Santa Magdalena, com a bonastrenc tinc el gust de presentar la publicació de les Notes Històriques, comprometent-me en un futur no llunyà –seguint els desitjos de Mn. Sanabre- publicar tot el treball que realitzà, ampliant-lo en la mida possible.

Voldria fer una crida a totes les persones que tinguin qualsevol documentació o informació escrita, oral o gràfica perquè es posin en contacte amb mi per prendre’n nota de cara a futures publicacions. I també a les autoritats i entitats municipals, comarcals i provincials que ajudessin amb subvencions les futures publicacions.

La història vertadera la fan les persones anònimes del poble amb el seu treball quotidià i silenciós.

Permeteu-me –per acabar- fer un homenatge i recordança de tots aquells avantpassats nostres que contribuïren a fer la nostra història, perquè no hi ha cap història sense homes.