Demà 14 d’abril es commemorarà el 75è aniversari de la proclamació de la 2a. República espanyola, que començà en aquest dia de l’any 1931 i acabà l’1 de juliol de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936, finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l’estat, d’un nou règim: el franquisme.

Aquest 75è aniversari coincideix amb la Setmana Santa, que poc té a veure amb aquelles que nosaltres encara recordem de la nostra infància i joventut. Però si l’esdeveniment de la República representà, en els seus primers anys, un nou aire, una nova sàvia en la societat catalana i també en l’espanyola, ara, després de tot el panorama viscut i patit amb el nou Estatut, constato que ens manca, en la nostra societat actual –creient o no- aquest esperit, que des de l’Església, ens demana en el dia d’avui: dijous sant, dia de l’amor fratern. Similitud extraordinària amb un dels principis fonamentals de la República.

Totes aquelles il·lusions republicanes acabaren per culpa dels de dintre –encara que ens dolgui- però sobretot dels de fora que només esperaven l’espurna per fer foc. No el foc nou del dia de Pasqua, sinó el foc d’un incendi provocat per molts costats.

En aquests dies d’aquell enyorat silenci i reflexió voldria fer esment d’aquells que lluitaren per un ideal i que hagueren d’exiliar-se si no volien ser empresonats, degradats i, molts, passats per les armes.

El 28 de maig de 1939, anàrquicament i desesperadament, més de 2000 refugiats aconseguiren enfilar-se al vaixell carboner Stanbrook; foren dels darrers que pogueren fugir de la ratera en què prop de 20.000 republicans quedaren atrapats al port d’Alacant, entre les tropes italianes i el mar. És un dels molts episodis tristos de la retirada.

El camí de l’exili fou emprat gairebé per mig milió de republicans. La recepció per part de la gendarmeria francesa va ser de les que no es donen ni a les bèsties.

Avui, dijous sant, recordem-los a tots; L’enyor del que deixaren enrere, els acompanyarà sempre. I encara ho recorden, des de l’exili. Aquells patriotes mai van oblidar ni la pàtria ni l’amor a la llibertat, en honor de la qual resistiren tots els patiments, inclús el de deixar-se enterrar, molts d’ells, en terra estranya abans que patir la tirania, ni que fos dins el taüt.

Demà onejarà la bandera tricolor en molts llocs. Mirem-la amb respecte i en record de les persones que lluitaren per la llibertat. Que aquest símbol, com tots els símbols i signes d’identitat ens serveixin avui, a la vigília, per pensar que la fraternitat, que en un moment fou trencada, torni per tots els racons de la nostra terra. Que sigui el valor de la paraula i no la força qui ens faci caminar per aquest país. Pensem que els ideals de la República, adaptats als temps actuals, encara ens són vàlids.