A casa seva eren uns fanàtics dels Seats de segona mà. En van tenir quatre i van marcar la seva adolescència. Abans passaven aquestes coses, i ara també, que certs objectes o béns adquirien tal força que a la fi es tornaven referents del temps, símbols de les diferents èpoques de la seva vida. Com ha passat amb els grups de música, un videojoc, un pòster, una pel·lícula, unes vambes, un pentinat, un telèfon, un cotxe, un llibre, una línia d’autobús...

Després del primer cotxe, un Ford Orion de record pèssim, el seu pare va voler garantir-se un vehicle que no donés problemes, amb esperit de ser “per tota la vida”. I es va comprar un Mercedes. La majoria de dies s’utilitzava per recórrer mig quilòmetre, així que va acabar entenent que, per a trajectes curts, i amb dos fills, millor seria un cotxe de segona mà. I així va arribar a casa seva el primer Sis-cents. Arrencava en el tercer intent. Era el que més li agradava.

I era vermell, i això encara li agradava més. La ràdio sonava fatal, i es menjava els cassets, per no dir que era lent, sorollós, i les finestretes no baixaven. Tenia moltíssims defectes, a tots els encantava. Un dia, durant uns carnavals, els el van robar.

Allò va causar un petit trauma familiar, un cop silenciós que només van saber reconduir comprant un altre Sis-cents, llavors de color blanc. Però ja no va ser el mateix. Fins i tot arrencava en el primer intent. Anava bé, massa bé, fins que es va avariar i arreglar-lo sortia més car que comprar-ne un altre en el divertit mercat del cotxe de segona mà. I això van fer: adquirir el nostre tercer Sis-cents. S’havia tornat una superstició, més que un automòbil. No tenia record d’aquest model, tret que també era blanc. Un dia també es va espatllar i els seus pares van decidir que allà acabava una època i en començava una altra.

Llavors va arribar a casa seva un Seat 127CL de color oliva. Amb aquest va tenir els seu primer accident de trànsit, als 17 anys. No tenia permís de conduir, naturalment, però el seu pare li deixava utilitzar-lo per moure’s pel poble i anar a la piscina, al bar, a l’estanc. Va arribar l’estiu i se’n va anar amb unes amigues a derrapar i fer virolles per les pistes forestals. “Vas molt a poc a poc, ¿no?”, va comentar en un moment donat la Juli, des del seient posterior. Ho va dir poc abans d’entrar en una corba, així que va accelerar a fons. Per això servia la intel·ligència als 17, pensa ara. Van sortir de la corba de pur miracle, i a continuació el cotxe se’n va anar a l’esquerra, després a la dreta i de nou a l’esquerra. I llavors, van volar. Mentrestant, va tenir temps per pensar: “El meu pare em mata”. Era un pensament, en realitat, generacional, que l’assaltava una vegada al mes, almenys.

El 127 es va carregar un munt de pedra. Van aterrar en un prat sense una rascada, menys espantats que al·lucinats perquè el cotxe només se li havien abonyegat els baixos. Era com un tanc. Al seu pare li va explicar una mentida que mai es va creure, i que va deixar de tenir importància quan al cap de pocs mesos es va desfer del seu últim Seat, en un altre final d’època.