Va descobrir per casualitat que degotava un maniguet de sota l’aigüera. En el moment de llençar a les escombraries uns plàstics, ho va veure. Va ser espantós. Però veritablement espantós. Va esbufegar i de seguida va fer el senyal de la creu i un Maria Santíssima, maniobra i exclamació amb què s’identifica a primera vista un inútil. Que el maniguet és de veritat ho comença a descobrir tard. Mentre funciona ni tan sols sap per a què serveix, ni per què és com és, ni d’on li ve el nom. Porta una existència trista, vulgar, de petit objecte, rere una gruixuda canonada i un munt de productes de neteja. Aquella vida oculta d’”allà dins”.

Perdia bastanta aigua, però el bassal era petit encara. Potser acabava de trencar-se. Així que va tenir mala i bona sort alhora. Va començar a cridar i córrer pel passadís, preguntant on era la maleïda clau de pas de l’aigua. Va mirar fins i tot al dormitori, i res. Ara va veure ben clar que no es coneix del tot una casa nova en nou mesos, va pensar en favor seu, per disculpar-se. Si hagués localitzat aquesta clau al principi, al cap de poc de fer la mudança, d’altra banda, ja ho hauria oblidat, amb la qual cosa estaria amb la mateixa situació.

Ningú va reaccionar als seus crits. No hi va haver un “¿per què ho preguntes?”, un “no en tinc ni idea”, un “què passa” o un “no cridis que et sentim igual”. Potser perquè estava sol a casa, no ho nega. Va rebre un segon i simultani cop de mala i bona sort que la seva dona i la seva filla arribaven del carrer en aquell moment. Se’n van anar directes al pati i van girar la clau de pas.

Uns quants segons abans va fer balanç del futur sense aigua: no podrien rentar-se, ni posar la rentadora, ni connectar el rentaplats, ni rentar una tassa, ni raspallar-se les dents, ni donar a beure a la gossa ni centenars de coses més que ell mai havia pensat que funcionaven amb aigua. “Estem pràcticament morts”, va advertir sense draps calents. Per descomptat, a la seva agenda no tenia el telèfon de cap lampista. Es va preguntar, desolat, de quines amistats i coneguts s’havia estat envoltant en els últims anys. Cap d’ells, era un lampista. ¿De què servien els seus telèfons, els seus mails, la seva estima, quan fallava un maniguet?

Es va estirar una estona al sofà, per reposar, mentre recordava com un parell d’anys abans el seu pare el va descriure davant una càmera de televisió: “És pràcticament un inútil”. Quant realisme! Quanta veritat! Mentrestant, la seva dona va trucar a un lampista, va girar una minúscula vàlvula sota l’aigüera i va obrir la clau general, que va tornar l’aigua a totes les aixetes menys a la de la cuina. Això podria haver-ho fet qualsevol, va pensar per dins. S’hi va reafirmar quan un dia després el lampista va arribar, va substituir el maniguet amb una clau anglesa, va cobrar i se’n va anar al cap de cinc minuts. De vegades creu que entre ser un inútil i no ser-ho hi ha una estretíssima diferència, una esquerda, una escletxa molt petita per la qual l’inútil sempre es precipita, s’ennuvola i no està pensant en el que li passa i com solucionar-ho. El seu pare tenia tota la raó del món i ell no havia canviat pas gens, continuava sent un vertader inútil.