Agua del Carmen

El Agua del Carmen, popularment Aigua del Carme, és un elixir d’una complexa composició preparat amb la destil·lació de nombroses plantes medicinals. Justament, aquesta destil·lació hidroalcohòlica és el que li confereix la seva poderosa eficàcia. La melissa o herba tarongina és el component principal d’aquest elixir carmelità i destaca pe sobre de les altres plantes remeieres que també integren l’Aigua del Carme, com ara la camamilla, hisop, til·la, angèlica, coriandre i marialluïsa, entre moltes altres. L’Aigua del Carme està dotada de poderosos efectes calmants, antiespasmòdics,estimulants, carminatius (expulsió de gasos) i bactericides; un conjunt de propietats que l’any 1903 ja foren posades en relleu, i de manera molt elogiosa, pel prestigiós Dr. Apol·linar Bouchardat, on en el Novísimo Formulario Magistral a l’apartat “Agua de melissa carmelitana” féu esment dels poderosos efectes carminatius d’aquest elixir que, de manera eficaç, ajuda a expulsar els gasos que es formen en el tub digestiu.

Per la documentació conservada i consultada, en el segle XVII ja elaboraven aquest vigorós elixir els religiosos carmelites descalços del convent de París, i en dates més tardanes, també ho feren els frares de Roma, Venècia, Bèlgica i Alemanya. A Catalunya, fou l’any 1909 quan els frares començaren d’elaborar-ne industrialment, en els laboratoris situats al convent dels carmelites descalços de Tarragona. Ben aviat, l’Aigua del Carme aconseguí a Catalunya una gran estima entre els estaments populars que han sabut emprar-la adientment en casos de diarrea, vòmits, indigestions pesades, infeccions externes, excitacions nervioses i dolors menstruals.

Licor Carmelitano

Els frares carmelitans van fundar un convent al Desert de les Palmes, prop de Benicàssim, a la comarca de la Plana Alta de Castelló, en un indret apartat i de gran bellesa, a finals del segle XVII. El van bastir durant el segle XVIII. Durant les exclaustracions del XIX van poder mantenir-lo, però en greu situació econòmica, així que van muntar una destil·leria per comercialitzar la seva beguda, el Licor Carmelitano. Les primeres ampolles són del 1896. El Licor Carmelitano, d’un color taronja pàl·lid tirant a groc, està fabricat amb esperit de vi, al qual s’afegeixen algunes herbes aromàtiques, sements (llavors) i arrels d’herbes remeieres pròpies dels paratges d’aquella zona. Es tracta d’una zona de gran potencial turístic, que fa que la factoria sigui molt visitada.

El Chartreuse

D’origen francès i graduació molt alta, el licor va néixer a la Gran Cartoixa de Chartreuse, als peus dels Alps. L’any 1903 quan l’orde va ser expulsat de França els monjos van decidir mantenir el secret de l’elaboració amb diverses herbes macerades, continuant la seva producció a Tarragona, tot i que anys després, durant la dècada de 1920, van fabricar-lo també a Marsella.

El Chartreuse s’elabora amb més de trenta herbes diferents –una fórmula secreta- que es maceren amb esperit de vi i es destil·len. De fet, les herbes surten barrejades en grans sacs, des del monestir, on es fa la barreja, fins a la destil·leria i en surten dos tipus, el Chartreuse verd, 55 graus i el groc, 40 graus.

En acabar la Segona Guerra Mundial, els Cartoixans van poder retornar al seu monestir on van obrir de nou, no lluny del convent, una nova destil·leria, però no per això van tancar la de Tarragona, que va mantenir oberta fins al 1989. Actualment es pot visitar la destil·leria a Voiron (França), però no el monestir, que continua sent de clausura rigorosa.