Quan em poso a recordar temps passats em venen a la memòria imatges, cada vegada més difuses d’alguns personatges dels quals avui ja se’n veuen pocs o ja no es veuen pels carrers de la vila i dels altres pobles. Per començar, recordaré l’esmolet, tal com es coneixien les persones que es dedicaven a l’ofici d’esmolar. Amb el carretó d’una sola roda amb el corresponent pedal, per poder donar força a tot el mecanisme de la mola d’esmolar, impulsada només pel peu. Anava equipat amb tots els estris necessaris per fer una bona feina. Esmolava tot tipus d’eines de tall, tant d’ús domèstic com del servei de carnissers, cansaladers i peixaters.

Es programaven cada dia de la setmana, tot visitant cada poble carrer per carrer, i encara més si era vigília de festes assenyalades. M’han explicat que en aquells anys venien en tren, facturant el carretó.

Els esmolets d’abans tenien molta més fina de la que tenen els pocs que veiem per la vila, i a més havien d’anunciar la seva arribada a ple pulmó amb xiulet de flabiol, i sempre amb la vista fixada en els portals de les cases, per si s’obria alguna porta per donar-los feina. Però com tot a la vida, ells també han evolucionat: avui, de tant en tant, encara en veiem alguns amb una bicicleta o bé una moto adaptada per passar pels carrers, amb tot el mecanisme en el pedal per al seu bon funcionament. D’altres van amb una furgoneta degudament adaptada amb un motor de tracció per poder atendre més ràpidament els clients. A part dels esmolets passavolants, a Molins de Rei hi havia la ganiveteria Font, a la carretera, que també complia aquest fet. Ara, en ferreteries i altres establiments hi trobem el rètol indicant que s’esmolen ganivets i altres estris de tallar. I també moltes cases ja tenen el seu propi afilador.

Si tirem més enrere de la memòria trobem els drapaires i els pellaires. El drapaire venia amb un carro gairebé sempre conduït per un animal vell, que caminava a pas molt lent i, moltes vegades, sense ferrar. Al seu amo, la parsimònia de l’animal ja li anava bé per alertar així de la seva visita, tot picant amb insistència en un cèrcol amb una barra de ferro, i això produïa un bon so per reclamar l’atenció dels veïns. Recollia sempre tot tipus de deixalles de les cases, ja fos roba usada i calçat de tota mena, cartrons i plecs de diaris, com també ferros i metalls, així com alguna pell de conill seca.

De tots els materials, com més ben presentats i nets s’entregaven, se’n podia aconseguir una millor valoració. Segons quins drapaires pagaven les entregues amb material domèstic. Hi havia drapaires que portaven un armariet amb rodets de fil de tota mida i colors, cintes de goma elàstica de diferent amplada, botons, agulles de cosir i també agulles de cap, i també algun eixugamà de cuina. Tot plegat era material d’ús diari a les cases.

I també no volem oblidar els pellaires que recollia totes les pells de conill, preferentment les de pèl blanc, les quals eren utilitzades per a la confecció de guants i per a les solapes dels abrics de les dones. La grassa que quedava sota la pell s’utilitzava als molins paperers.

Però de cop i volta, tot plegat ha anat desapareixent, segurament per la millora de la situació econòmica en general i, el pas de la vida rural a la vida urbana que ha fet que tots aquests oficis, molts vegades només queden en la nostra memòria i que els nostres descendents potser no podran copsar que es fessin aquestes coses en el temps dels seus avantpassats. Records, bonics records per a la història petita.