És un gust entrar en una llibreria de vell, remenar, trobar i, si s’escau, comprar alguns exemplars que van acompanyar la nostra infantesa. Recuperar exemplars de “El Capitán Trueno”, “Hazañas Bélicas”, “El hombre enmascarado”, “Roberto Alcázar y Pedrín”, per posar alguns exemples, resulta una manera de capbussar-se en el record i tornar a sentir-se un nen petit. L’olor del paper vell contribueix a transportar-nos al passat, perquè no hi ha res com les seves aromes per fer-nos viatjar en el temps. Segurament tots tenim un còmic que ens pertany com a memòria inanimada d’uns anys que no tornaran, però que rellegint les seves historietes ens tornem a sentir com ens sentíem en aquells anys d’infància i joventut.

Els tebeos eren llavors en blanc i negre, com el món que ens envoltava, però mitjançant les seves vinyetes eren capaços de transportar-nos a altres mons desconeguts. Passàvem hores d’una història a l’altra, esperant el proper episodi. I entre els nostres herois de tinta vam descobrir que la fantasia era el que ens feia realment lliures en aquella realitat opressiva que ens ofegava.

Terenci Moix va escriure que el còmic clàssic va ser per als nens dels anys quaranta i cinquanta el gran refugi en un món enfonsat en el pessimisme. Segurament el mateix que devien pensar els nord-americans, una dècada abans, durant la Gran Depressió, que es va allargar molt més del que tothom esperava. En Terenci sempre va dir que, passat aquest període de la seva vida, la lectura de còmics va esdevenir una mena d’opi, que el va enganxar a ell i molts de la seva generació, que no va poder alliberar-se de l’addicció per la historieta per sempre més. En Moix va afirmar que herois com Flash Gordon, El hombre enmascarado o Tarzán “van ser part essencial dels records d’infantesa dels nens de la postguerra, tan vital com les ciutats per reconstruir, les restriccions de llum, les cartilles de racionament o l’estraperlo”.

Grans autors literaris com Umberto Eco, Alain Resnais i Federico Fellini van ser grans lectors de tebeos en la seva adolescència, sobretot dels còmics nord-americans de l’època daurada, i en la seva maduresa van coincidir que el còmic es podria considerar el novè art. A casa nostra han estat molts els autors que s’han declarat influenciats pels tebeos clàssics, des de Jaume Fuster, gran lector de Red Dixon o Diego Valor, fins a Robert Saladrigues, que preferia Flash Gordon o The Phantom. I autors tan notables com Àngel Ferran, Tísner o Pere Calders fins i tot es van atrevir a col·laborar en el camp de l’humor gràfic. Això sense oblidar que Víctor Mora, el pare d’El Capitán Trueno , és un novel·lista destacat, que Quim Monzó va arribar a publicar alguna historieta en revistes underground o que els mestres de la novel·la negra catalana com és Andreu Martín va ser durant molts anys guionista de l’Editorial Bruguera.

Deia Joaquim Molas que la gran originalitat del còmic és que el dibuix i la literatura no es juxtaposen, sinó que formen una unitat indivisible. Som molts, per sort, els que encara recordem els viatges pel món sense sortir de casa al costat del Capitán Trueno, Goliat i Crispin. Sempre agraírem que aquells personatges llegendaris de paper ens portessin al costat de les seves aventures per països remots. Mai no els va faltar el nostre alè perquè eren els bons i nosaltres sabíem distingir el bé del mal. No enteníem d’ideologies, només ens entusiasmàvem pels fets que veiem narrats i dibuixats. No sabíem en aquells anys que moltes vegades als que els deien dolents els ho deien els que havien guanyat la guerra. Així i tot, malgrat la ideologia que hi havia en el transfons, que nosaltres no vèiem, sí que sabíem que Trueno i Sigrid eren una parella de fet que s’abraçaven sense haver passat per la vicaria. Quin pecat més gros. I doncs, què feia la censura? Tal vegada els homes del llapis vermell també estaven enlluernats pel cos i la cabellera rossa de la princesa, com nosaltres, que començàvem a distingir formes i a fer córrer el pensament.