Va estar sopant a casa d’un amic que tenia un esquirol dessecat. L’havia comprat als Encants de Barcelona i, segons li havien dit, havia pertangut en altres temps a una senyora que tenia un jardí amb molts pins i allí habitava l’esquirol com de companyia fins que es va morir. Llavors va decidir conservar-lo d’aquesta manera. La senyora de bé va morir i moltes de les seves pertinences van anar parar als subhastadors de cases i fou on ell el va aconseguir.

-¿Per què el vas comprar? -li va dir-

-¿Perquè em semblava que era viu, tot i que simulava que era mort. Ja sé que és una bogeria. No hi ha cap dubte sobre el seu estat, però jo em passo la vida observant-lo per veure si l’enxampo movent-se en una distracció.

Li va explicar que es despertava a mitjanit i anava de puntetes al saló per comprovar que la mascota seguia on ell l’havia deixat.

-I sé que seguirà allà -va afegir-, però una part de mi m’empeny a verificar-ho en tot moment. És com una malaltia.

La veritat és que l’animal semblava viu. Tenia un ull de cada color i es mantenia dret, amb les quatre potes agafades en un tronc, la cua aixecada i el cap en posició d’alerta, com si hagués descobert alguna pinya que no havia vista bans. Va comprendre l’obsessió del seu amic, perquè el cert és que no en podia apartar la vista.

Al final del sopar, el seu amic li va demanar un favor:

-Josep Maria, emporta’t l’esquirol a casa, perquè jo ja no puc viure amb ell.

-Però jo no tinc temps d’ocupar-me’n-li va dir.

-¿Però, per Deu, si està dissecat! -va exclamar-, no has de fer res més que deixar-lo a qualsevol lloc. Emporta-te’l, encara que sigui una temporada, perquè jo pugui treure’m del cap aquesta obsessió.

-Llença’l a les escombraries -va suggerir

-¿Com vols que el llenci, si sembla viu?

Al final va carregar amb la mascota i la va col·locar al saló, darrere del sofà, per no tornar-se boig ell també amb ella. Però de vegades s’hi acosta sense fer soroll per veure si la descobreix llepant-se una pota. En fi.