Trobarem a faltar el teu somriure,
dius que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí
però el record de la vall on vas viure
no l’esborra la pols del camí.

Xavier, potser en sentir aquest fragment de la “Vall del riu Vermell” hauràs pensat com alguns dels presents que m’he equivocat de poema, però no. Si busquem l’origen d’aquesta cançó veurem que invoca l’esperança d’una nova vida, sense perdre el record.

“Trobarem a faltar el teu somriure”. I tant! Tots els aquí presents trobarem a faltar aquesta vitalitat, aquest estat d’ànim, aquesta qualitat tan important del somriure i de fer riure en molts moments, malgrat que a vegades dins i fora, els núvols han enfosquit la claror necessària per tirar endavant. Han passat els anys i encara que sense barba i el cap lluent, has continuat infonent ànims a tots nosaltres amb els teus acudits que mai s’han estroncat i les converses disteses que sempre han acabat sent molt plaents.

“dius que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí”. Llei de vida i satisfacció plena. Nova situació vital que, al llarg d’aquests últims anys, has anat construint per arribar a aquest punt, desitjat i merescut. Te’n vas cap a un altre lloc, al teu vertader lloc. Lluny queda el camí que iniciares en la teva joventut des de Súria a Barcelona, i després cap a Molins de Rei. Ara podràs gaudir plenament d’un repòs que ja t’has guanyat amb tants anys a l’ensenyament, amb bonhomia.

“però el record de la vall on vas viure”. En un moment donat coincidírem en aquesta vall i fins ara. Primer edifici del col·legi, obra del Pare Manyanet. Pis de dalt. Ala esquerra. Habitacions dels religiosos i la meva davant de la teva. A un costat, tenies el “Joven “ el germà Llort i a l’altra, un finestral al pati i un altre a un dels dormitoris dels pensionistes. Eren els anys 60. Quant de temps. Vivències que portem dins per molts moments viscuts. I després, com el Guadiana, tornares a aparèixer en un nou estat. Voldria recordar-te com vaig ser rebut pels teus pares a Súria i com alegrà als meus la teva presència per la festa major del meu poble, ara farà anys pel juliol. Més endavant partides de cartes interminables entremig del fum i altres jocs que feien, en definitiva, un caliu que avui es troba a faltar. Rèiem molt i també he de dir que com a calculador, guanyaves moltes vegades a cartes, potser massa!

“no l’esborra la pols del camí”. Aquest és el desig de tots els presents. Que el teu pas pel Col·legi sant Miquel no sigui només el pas d’uns anys que, al poc temps, es dilueixi com aquelles petjades en el camí amb un cop de vent o amb les petjades dels que vénen al darrere.

Tant tu, com la Maria Àngels formeu part del primer pack de professors que us heu jubilat en aquesta escola. En tota la història del Col·legi Sant Miquel, amb vosaltres dos, en sou 6 els que heu finalitzat la vostra activitat docent en aquest centre.

Des de la fundació d’aquesta escola molts han estat els religiosos que hi ha passat com també molts professors, els quals decidiren seguir altres camins. De la majoria d’ells, en aquests més de 115 anys, pocs en recordem, per això no voldria que els que en aquests últims anys ens han deixat i també a vosaltres que avui ens deixeu, us oblidéssim. La memòria és fluixa, però si es guarda al cor, costa més de perdre’s.

En el comiat al primer professor, en Jaume Sanmartí, l’any 1995, vaig dir: "No et diem adéu, et volem dir a reveure per plasmar que tot no acaba aquí. Aquest a reveure és l’esperança en el futur”.

L’any 2000 es jubilava Juan Tomás León: “Tú, a partir de ahora, formas parte de la historia del Col·legi Sant Miquel, por los años que has estado impartiendo classes. Si tú los has afrontado hasta el final, este ejemplo tuyo nos debe animar a todos los aquí presentes a continuar esta sana lucha educativa”.

A la Dolors Roig, l’any 2007: “Des d’avui deixes de ser mestra en actiu però sense deixar de ser mestra perquè aquesta professió imprimeix caràcter. Ets, a partir d’avui, la nostra mestra honorària. En bon moment ho fas. Suposo que no hauràs necessitat de cap consell, valga’m Déu, per decidir aquest pas, que tots reconeixem com el més encertat”.

Al professor Victoriano Martín: “Des d’aquestes ratlles i recollint el sentiment dels companys de professió, et desitgem bona sort en aquest nou camí de la vida, on la pressió exagerada desapareix i que continuïs sent feliç, ara sí, amb altres objectius, també molt nobles”.

La baula d’aquesta cadena de comiats es trencà fa poc amb la Lidia Pérez.

I hi heu arribat vosaltres, Xavier i Maria Àngels. Us recordaré el que us vaig dir aquell 2006, amb motiu del primer pas per arribar a la jubilació total:

“Heu estimat el vostre ofici, la vostra vocació, la vostra estrella, allò per a què heu servit, allò en què realment heu estat entre nosaltres. Us heu esforçat en la vostra tasca com si cada detall que pensàveu, cada mot que dèieu fossin tots fonamentals.”

Aprofitant l’any Maragall i, després de veure i viure el treball extraordinari que ha fet el cicle superior sobre el poeta, acabaré amb una frase seva d’ “Elogi de viure”: “Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador, més que un polític, que l’agitador, que el que governa. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva”.

Xavier i Maria Àngels, us trobarem a faltar.