Situem-nos en el mes de juliol del 1969, quan la Maria Dolors i el Sebastià es van donar el sí en el monestir de Santes Creus. Totes aquelles il·lusions, tots aquells anhels es convertiren en realitat, una realitat que un temps després els havia de convertir en pares. Però passaren els mesos i ves per on la feina no es veia. I allò que passa als pobles: “Aquests no van per feina.” Arribà el primer Nadal junts. Un nou Nadal que, com era costum aleshores, es regava amb Rondel i, a casa, amb Montesquiu. Eren temps de regals i obsequis a les escoles, uns altres temps. I entre aquests, una ampolla de cava diferent, acampanada. Res a veure amb les tradicionals: era el GRAN CODORNIU. Fou una novetat i com a tal s’hi col·locà a l’etiqueta “PRIMER FILL”, a veure si la cosa s’animava.

I va fer efecte. Poc temps passà perquè la Maria Dolors i el Sebastià comencessin a anar per feina i no trigà gaire que la feina ben feta no tingué fronteres. Començaves, Gerard, a prendre forma. Amb la joia i alegria de pensar en ti abans de néixer, s’oblidaren de registrar la frase que després fou lema d’un partit polític, tan afí a molts dels presents.

Així, l’1 de novembre del 1970, dia de Tots sants, veieres la primera llum i et posaren el nom de Gerard que, per casualitats de la vida, te’l farien celebrar dos dies abans de l’aniversari.

Al cap d’una setmana et batejaren. El mateix dia que, com a padrí, complia també anys. Doble celebració, però el protagonista eres tu. Hi érem tots. La saga dels Vilaseca tenia continuïtat. Els PUIG i els FIGUERAS n’estaven, també d’allò més cofois.

Així començares la teva vida al carrer Major, 18 de Bonastre. I anares creixent i creixent amb l’alegria de tots en veure-ho. I un dia d’estiu, a Creixell (m’ho recordaves fa poc), mentre et feia classe –com que el tiet és mestre!-, repassàvem una redacció que havies fet. La començaves així: “La primavera...(amb b). En aquell moment et vaig fer adonar que per sobre de tot et mancava una gran atenció. Amb el temps he comprovat que les coses no són com ens volen fer creure que són i que donem molta importància a tantes coses que, ben mirat, no tenen aquella importància transcendental que se li havien donat.

Seguires després la teva vida, ara ja més acompanyat pel teu germà Abel i, a poc a poc, la vida ensenya, aprengueres a dir adéu a persones estimades del teu entorn i a començar noves rutes en la teva vida.

Fou en aquells anys que et vas forjar com a persona i vas rebre l’educació que té a veure amb els valors de la vida. Sobretot vas anar aprenent a creure en tu mateix, a tenir confiança i a treballar amb disciplina.

La vida et pot fer caminar sobre l’asfalt, sobre un camí pedregós o per damunt de terra. Però sempre es troba un oasi, un doll d’aigua fresca i una mà amiga. Una mà oberta que dóna tot el que té de si. Una mà que t’acaricia el rostre com el vent de llevant. Una mà que és capaç fins i tot que d’ella en germini una llavor. Una mà que t’agafa fort en tot moment. Una mà que sempre és a l’aguait perquè si caus, si t’ensorres, t’agafa per dir-te a cau d’orella: “Estic aquí, t’estimo”. Una mà que es complau sempre en donar, sense preguntes, sense pressions. Una mà que té molt clar que donant, al mateix temps rep. Que donar és estimar, que estimar és la unió de dues ànimes en una sola. Aquesta mà ets tu, Mònica.

En el camí de la vida, al costat de tantes existències viscudes, heu tingut la sort d’ensopegar amb la persona que té la intensitat de la petjada com a tret distintiu: el resultat és aquest encontre sortós que us acaba marcant.

No sóc gaire partidari de misteris, però el món en va ple. Hi ha moltes coses que no sabem explicar-nos. Chateaubriand va escriure: “A la vida no hi ha res tan bonic, tan agradable i tan magnífic com les coses misterioses.” I l’amor és misteriós com l’aire. Hi és, i quan arriba no sabem per on ha entrat, però sense ell no podem viure.

En un correu electrònic que em vas enviar, Gerard, em deies:

“Veig la Mònica acaronada pel sol i l’afecte, tranquil·la, bonica, relaxada.”
“Veig jo i la primavera.” (Ara ja en v).

I al final tornaves al record d’aquell estiu, dient.-me: “Potser per a mi sempre serà primabera (novament amb b). I ara penso que tens raó.

Avui és el gran moment de la vostra vida, convertit en epifania, de presentació del vostre amor davant de tots nosaltres. És a dir, en la manifestació evident d’una cosa que transcendeix. Avui és, Mònica i Gerard, temps de gaudir amb tots els que us acompanyem i us estimem, d’aquesta epifania.

Felicitats!