Benvolguts Marian i Abel, familiars i amics presents en aquest acte tan emotiu i ple de sentiments.

A la Bíblia, en el llibre del Gènesi, quan parla dels orígens del món i de la humanitat, al capítol primer, versets 3-4, es diu: “Déu digué: sigui la llum. I la llum fou. Déu veié que la llum era bona. Déu destrià la llum de la tenebra”.

Aquest és el primer fragment de la creació: la llum.

¿Quants anys han transcorregut ja des que, en passar pel carrer del Mig, casa nostra, cal Figueras, es va tancar la flama de foc, sense cap llum que indiqués que hi havia vida? Semblava impossible que, en una casa pairal, amb tantes generacions viscudes, el silenci i la foscor s’haguessin apoderat de totes les estances. Ja no era només la foscúria d’aquelles escales cap a la golfa o cap al cafè, sinó tots els espais que, de petit, tingueren vida. Racons on m’havia imaginat que eren meus i en ells hi vaig viure aventures fantasioses. El seu llegat viu encara en mi cada cop que entro a cal Figueras, ara amb modificacions adequades però, en el meu interior no s’han esborrat i espero que no se m’esborrin les imatges dels pares, ja sigui del papa a la barberia, serrant troncs, al costat del foc amb la ràdio en marxa o veient la mama collint les roses del descobert, acariciant els lliris o rentant els plats mentre el forn anava desprenent l’olor d’aquells canelons de festa major.

Aquests records són la nostra herència. Herència que passa de pares a fills. I des de fa un temps, una nova generació viu a cal Figueras, amb el mateix esperit que els avantpassats que hi van viure. Marian i Abel, us hi heu instal·lat amb joia i esperança omplint de la nova llum al tranquil carrer del Mig.

I tot això ha succeït d’una manera gratuïta. Les vostres vides transcorregueren independentment: a distància. Vivències i ambients diferents fins que va arribar el dia que les conjuncions del destí propiciaren aquella trobada que us ha dut fins aquí.

La teva història, Abel, començà després d’uns anys en què el Gerard anava de cal Sanabra a cal Figueras. Fou aquell trenta de març que començares a veure la llum de l’estel de Bonastre, llum de claror especial. Llum familiar perquè al teu voltant, des del primer moment, hi trobares les persones que t’estimaven. Aquell dia era dissabte i es parlava a la premsa d’una possible flota d’ovnis sobre Màlaga. Visions. En canvi tu eres realitat. Encara que no t’hi anava això del salari mínim professional, aquest era de 225 pessetes. I una propaganda deia que “una obra de arte no es sólo cosa de museos”. Els ulls de la Maria Dolors i del Sebastià, els teus pares, et contemplaven i veien que no hi ha obra d’art millor que la visió d’un nadó. A la cartellera feien Cabaret i Vida sexual sana i Pi de la Serra treia un nou disc: “No és possible el que visc”. I amb les poques hores de vida que tenies no et vas poder acollir a una oferta especial: Hoy 30 de marzo. Último dia: Os pagamos el viaje de boda: A Palma, París, Roma. Aquell dia t’afegires a la vida que continua i aviat començares la teva cursa, dalt de la bicicleta, carrer Major avall, sense por ni fent cas dels ai, ai, ai!, ni dels vigila, Abel, vigila.

Vas anar creixent i, em sap greu dir-ho, potser et vaig seguir massa de lluny. Quan repasso les fotografies de la mona del teu germà, el meu fillol Gerard, a Creixell, hi apareixes al costat i m’agafa una mica de recança perquè vaig perdre massa moments que, ara, he pogut retrobar afortunadament.

I, fixa’t, Abel, com són les coses de la vida. Un dia de mal record, per un desafortunat accident, vaig saber que t’estimava de veritat. La imatge a l’habitació de l’hospital, amb els pares lluny, va ser la meva caiguda de cavall com sant Pau, en veure una nova llum. I a partir de llavors el nostre afecte i estimació ha anat creixent.

Mentre es feien les obres a cal Figueras, quan venia a Bonastre, encara que fos de forma escadussera, tots dos, Abel i Marian, m’anàveu explicant les millores i la sensibilitat en conservar aquelles bigues, aquells cabirons, aquells pilars i arcada de rajola rústega. Us veia, quan m’ho explicàveu, una il·lusió que em feia sentir cofoi. Era una comunió, un apropament real.

Amb tu, Abel, després de molts anys, tornava a trepitjar la terra, La Vinya, amb tants records! Com et deia en aquell escrit: “Les meves Martinelli s’han batejat d’una terra sagrada, la terra dels meus avis i dels meus pares.”

Quan vas néixer, Abel, feia poc que havia esclatat una nova primavera, encara que els ametllers ja feia dies que havien desafiat la naturalesa amb la seva brosta inconscient. Tot això passava uns anys abans que a Bràfim els cirerers -més cauts- esperessin que la nova primavera madurés perquè el paisatge s’omplís d’una nova floració.

Se succeïren els dies, els mesos, les estacions i els anys i a Bràfim, a casa del Joan i de la Maria Àngels, aquell trenta d’abril, diumenge, es féu festa doble. Arribava la primera filla, la Marian. Els camps eren plens de flors de tots colors. Les roselles donaven vida amb el seu color vermell. I mentre la contemplació dels pares omplia la llar, el món també continuava. Apareixia la primera part de les memòries de Richard Nixon amb el títol : “La amarga encerrona del Watergate”. Pau VI rebia al rei Hussein de Jordània, lliurant-li un ram d’olivera –símbol d’un paisatge que ens ha unit com a família-; símbol de fecunditat, d’arrelament, de pau. L’anunci de la Coca-Cola era molt oportú: “La Chispa de la Vida. A veces se pueden vivir momentos alegres de la manera más inesperada. Con buenos amigos y Coca-Cola, todo se convierte en una fiesta.” Ja es feia propaganda del LAVAPLATOS AEG per al dia de la mare. Però el millor regal per a la Maria Àngels, la teva mare, fores tu.

Sortia al mercat el SEAT 131: “Por muchos años SEAT” i la Caja de Pensiones “la Caixa” de Catalunya i Balears, obria 6 noves oficines.

Amb pocs anys, Marian, la teva família augmentà i t’envoltares de dos nous germans: el Joan Francesc i l’Ingrid, bones persones.

I un dia, Abel, em vas presentar la Marian: “És de Bràfim, com la Mònica, del Gerard.” Un poble proper però desconegut per mi fins aleshores. La prudència ens féu estar en perspectiva, cosa que, en poc temps, vam trobar que les parets de cal Figueras, amb el seu esperit, ens acostaven. Aquelles parets familiars, algunes amb història per desxifrar, obrien els braços i us han fet, Abel i Marian, la gràcia de l’hospitalitat que sempre havien tingut. Aquelles portes obertes a tothom, avui amb vosaltres, amb llum i vida, també conviden a entrar-hi.

La poetessa Eulàlia Vergés i Bartis va escriure un poema que parla de l’amor, d’aquest amor que he vist i veig en els vostres ulls i, encara que al llarg de la vida sorgeixin circumstàncies que semblin que us facin trontollar, penseu:

Si quan el mar és blau i el sol l’emmiralla amb la seva llum de vida i de mort: sentiu dins del cor el batec de l’onada...
Això és amor!

Si quan el mar és gris i l’onada brava, i el cel és de plom i el vent és de grop: sentiu dins el cor el rampell de l’onada...
Això és amor!

Si quan talleu el vent amb espases de foc i la tempesta encrespa l’onada: sentiu dins del cor que el batec és molt fort...
Això és amor!

I si quan de casa sou lluny i en sentiu l’enyorança d’aquell cant i dansa que era el vostre nord i el batec del vostre cor, és sospir i llàgrima..
Això és amor!

I així, al final de cada dia, quan retorneu a casa pugueu dir

Me’n torno a casa amb tu, ocell del desig.
Casa, la casa.
Me’n torno a casa per sentir-me al cor
tota la casa.
Me’n torno a casa per sentir-li el bes
el bes de la casa.
Me’n torno a casa i tot crida el nom
el nom de la casa.
Me’n torno a casa quan el sol es pon.
Canta la casa.
Tot el saluda amb mel de violins.
Ja sóc a casa!

Paulina Jaquetti (1895-1963)

I ja hi som tots dos.

Sigueu, Marian i Abel, feliços! Us ho desitgem de cor. Tots els aquí presents ho sentim així i us ho transmetem. Sigueu, Marian i Abel, compromesos. Això és essencial i primordial. La família sou vosaltres i tots nosaltres, familiars i amics que avui som testimonis del vostre compromís. Tots som marmessors d’aquest acte en què inicieu una nova etapa. Que sigui per bé. I així, quan passem pel carrer del Mig, número 9, podem dir: Hi ha llum, hi ha vida!

Que així sigui, estimats Marian i Abel.