Romy Schneider fou coronada a mitjans dels anys 50 com la gran actriu del moment, quan encarnà a l’emperadriu Elisabeth d’Àustria, en la cèlebre trilogia cinematogràfica: Sissí (1955), Sissí emperadriu (1956) i El destí de Sissí (1957). Fou l’actriu europea més popular de la seva generació i participà en més de 60 pel·lícules al llarg de gairebé tres dècades de carrera. No obstant, com ella mateixa va dir, el seu regne fora de la pantalla, quedà marcat per sempre pel signe de la tragèdia.

La seva no va ser una infància fàcil. El seu pare la maltractava psicològicament, el seu padrastre va intentar abusar-ne sexualment, i la seva mare, Magda va dirigir amb mà de ferro els seus primers passos com a actriu infantil amb la intenció de rellançar la seva pròpia carrera després de la caiguda dels nazis. Encara era només una nena quan va obtenir el paper que marcaria la seva vida: Sissi, tenia 17 anys. La pel·lícula era una edulcorada versió de l’adolescència d’Isabel d’Àustria i exercici de nostàlgia per un passat imperial molt convenient per a un públic germànic cansat de sentir-se responsable pels crims del nazisme, va ser tal l’èxit que va arribar a convertir-se en trilogia. “Sissí se m’enganxa com les papilles”, va lamentar en una ocasió, quan va passar la resta de la seva carrera trencant la imatge impol·luta que aquella princesa austríaca li havia proporcionat. Ningú podia imaginar el molt que detestava aquestes pel·lícules i l’impuls que li portava allunyar-se d’aquell personatge. Li posaren un txec en blanc per rodar un quart lliurament, però ella s’hi negà en rodó, davant la incomprensió i l’enuig de la seva dominant mare.

“Sempre he tingut la impressió de no saber fer res a la vida i de saber fer-ho tot al cine. He viscut molt de temps en una presó, daurada en realitat, però presó al cap i a la fi.” Als 20 anys la seva vida canvià de rumb, s’enamorà d’Alain Delon mentre tots dos rodaven la pel·lícula Amoríos (1958). Així pogué escapar del jou familiar, que controlava la seva vida i la seva carrera, i marxar amb el rebel actor francès a París, fet que no li perdonaren ni el públic ni la premsa del seu país.

Els que van treballar amb ella solien assegurar que en els rodatges ho donava absolutament tot. I interpretar l’actriu de poca volada protagonista de Lo importante es amar (1975), l’obra mestra d’Adrzej Zulawski gràcies a la qual va guanyar el seu primer César, la va deixar tocada que es va sumir en una depressió de la qual mai va arribar a sobreposar-se.

A París combatí l’encasellament i començà la seva carrera internacional, treballant amb cineastes com Orson Welles i Luchino Visconti. En l’aspecte familiar tingué diversos matrimonis, la majoria frustrats. El 1981 va descobrir que els seus amants i les seves males decisions financeres l’havien portat a la ruïna i aquell mateix any el seu segon matrimoni va acabar en conflictiu divorci.

També va haver de sotmetre’s a una operació per extirpar-se un tumor als ronyons. I el seu fill David, que llavors tenia 14 anys, va morir a la casa dels seus avis adoptius. Mentre s’enfilava per les reixes de la vivenda, va relliscar i va quedar travessat per una reixa. L’actriu mai es va recuperar d’allò.

L’última entrevista que va donar, publicada uns mesos abans de la seva mort, es va titular: “No soc Sissí. Mai ho he estat. Soc una dona infeliç de 42 anys i em dic Romy Schneider”, “Vull tranquil·litat, detesto el tumult, la publicitat, el show busines”. Portava fatal l’assetjament mediàtic enorme al llarg de la seva vida de la premsa sensacionalista. Cada divorci, cada ensopegada i cada desacord amb la seva mare eren espremuts per la premsa sensacionalista.

Fou el productor Laurent Petin, la seva última parella, que el matí del 29 de maig de 1982, avui fa 42 anys, qui descobrí el cadàver de l’actriu, que es trobava asseguda en el seu escriptori i desplomada en el braç de la seva cadira. Tenia 44 anys, l’austríaca estava en aquest moment a la cima de la seva fama, però també de les seves desgràcies personals.