Enumerar records gairebé oblidats, banals, comuns, és per a ell un exercici molt gustós. La seva regla és trobar aquell record intranscendent. No es tracta de recordar certes coses evidents, sinó referir una cosa molt més precisa i concisa rescatada del maremàgnum de la quotidianitat com aquell el telèfon vermell de la seva àvia. L’exercici li és summament gustós i encara més si és compartit i be podrà servir de joc en la pròxima reunió familiar o d’amics. I avui ens vol presentar els seus records com a mostra per a qui s’animi a continuar amb la seva pròpia llista de recordo.

Recorda l’equip de música Philips compacte amb plat, platina per a cassets, ràdio amb dial il·luminat i la capsa de cartró en la qual venia. Recorda la maquineta que portaven els cobradors de l’autobús, el so de carraca quan li donaven a la maneta per imprimir el bitllet en un paper finíssim amb tinta blava gairebé violeta. Recorda un cotxe que es deia Gordini i que li semblava lletgíssim. Recorda la caixa de metall on la seva mare guardava les agulles i la xeringa. Recorda l’eslògan “el que sabe, Saba”. Recorda els agafadors daurats de les finestres de la seva àvia Dora. Mai ha tornat a veure agafadors tan resplendents. Recorda el terra de xapa dels autobusos i el cable que calia estirar per avisar el conductor quan es volia baixar. Recorda les monedes que tenien un foradet al centre, però no les últimes de 25 pessetes, sinó les de 50 cèntims. I altres de 10 cèntims incomprensibles que no pesaven gens, ni es podia comprar res amb elles i es deien “perras gordas”. Recorda l’armari metàl·lic del fons de la terrassa dels seus avis que mai s’obria, i era per a ell, el major misteri de casa seva. Recorda les finestretes del dos cavalls que la seva mare, d’estar molt atenta que no es tanquessin i li agafessin els dits.

Recorda dues bateries de cuina blanques amb flors blaves i roses que els van regalar a les àvies els seus pares un Nadal. Recorda que cap de les dues àvies van utilitzar aquestes cassoles mai, com tampoc la vaixella, no fos cas que es trenqués. Recorda els guants en dos tons de blau que la seva mare va comprar a les oportunitats de Galerias Preciados perquè els portés a la neu, però no eren impermeables, les mans s’amaraven i li va agafar mania a l’esquí. Recorda que va sentir dir que el veí de la meva àvia que ens posava les injeccions era molt bona persona, però bevia, i que va agafar por a què el punxés. Recorda les seves ulleres i el seu bigotet i la seva mirada tímida, potser covarda. Recorda Mary Santpere i Laly Soldevila, quines artistes. Recorda que Bic naranja escribe fino i Bic cristal que escribe normal. Recorda fer coses que no servien per a res només pel plaer de fer-les amb d’altres.

-Enumerar records gairebé oblidats sense aquella nostàlgia tràgica, és un exercici molt important i gustós, sempre que aquells records no ens deixin veure el present.