Que el respecte i la bona educació s’estan perdent es pot comprovar en assistir a un acte religiós, com pot ser un bateig, una primera comunió o un casament. En els enterraments, encara es manté una actitud positiva, perquè una altra actitud seria del tot menyspreable.

Em cenyiré avui en un dels actes més multitudinaris: les primeres comunions. Parlaré en primera persona. En un primer moment vaig pensar que allò que veia i escoltava era fruit d’una falsa percepció de la realitat. Però, tot era cert. Era cert que l’església –durant la cerimònia- dominava el soroll i la conversa, que hi havia persones a qui els sonaven els telèfons i hi parlaven amb “normalitat”, que uns nois anaven vestits gairebé per anar a la platja, que unes senyores o senyoretes lluïen vestits llargs i curts –amb alguns dibuixos tatuats al cos, que una mare amb una nena en cotxet que no parava de plorar ni s’immutava, que un pare, entre els molts que hi havia que anaven d’un costat a l’altre per immortalitzar aquells moments en els que només veien el seu fill o filla, feia fotografies dels vitralls de l’església, n’hi havia també que mastegaven xiclet i eren molts els que entraven i sortien per a fer la cigarreta o per desentendre’s de l’acte al qual havien estat convidats, sobretot per al banquet.

Una vegada combregats els nens i nenes -el vestit d’almirall i el de princesa compartien estètica amb el de coll mao i el que podríem anomenar civil-, una quarta part dels assistents sense massa discreció va decidir que la cerimònia ja estava acabada i que cali marxar –suposo- perquè se’ls havia fet massa llarga la cerimònia. No crec que fos perquè es trobessin en acabar la cerimònia, un fort embut a la sortida de l’església.

Aquesta cerimònia que per als cristians està centrada en un Jesús que regala el seu cos i la seva sang, moltes vegades es converteix en un trist espectacle. Els familiars, imparables en la loquacitat i l’afició fotogràfica, vesteixen moltes vegades amb robes, faltes de delicadesa per al lloc on es va. A vegades penso que si aquestes persones s’haguessin de presentar davant d’un personatge rellevant de la societat, es presentarien així? Manquen les bones formes pròpies de persones educades quan visiten la casa de pregària.

Les comunions i les bodes corren el perill de dessacralitzar-se del tot i que es converteixin en un esdeveniment mundà, aliè a la transcendència espiritual. Ningú està obligat, si no ho sent dintre seu, a fer aquests passos religiosos, per tant si es fan, s’han de fer amb ànima, pensant però que el cos i l’aparença han de col·laborar per no desmerèixer, per sobre de modes i apetències.

Sovint, quan parlem dels “nivells de responsabilitat i educació dels nens i dels joves”, oblidem aquell principi aristotèlic que sosté que l’aprenentatge s’adquireix a través de l’hàbit i de l’exemple. És a dir, s’oblida massa fàcilment, que són els adults els que estableixen l’exemple i, per tant, són ells els primers agents que instauren un criteri de comportament i moralitat.

No solament en l’acte de la primera comunió, sinó en molts altres, he quedat astorat de la mala, terrible educació de molts dels pares i familiars assistents a l’acte. Amb la seva actitud tiren per terra qualsevol principi moral. La moralitat positiva que en puc treure és que l’acte va ser instructiu, una presa de contacte amb la realitat ferotge: la deseducació. I lloar la infinita paciència del capellà oficiant i de les famílies que veien com queien per terra els principis que tant els costen d’inculcar als seus fills.