El nom del barri de L’Àngel prové del fraccionament d’una finca propietat de Joan Àngel Genís. Les primeres llicències d’obres daten dels anys 20 del segle passat. No serà, però, fins a la dècada de 1960 que, amb la construcció dels pisos promoguts per Constructora Molinense, es donaria forma al barri. Alguns veïns encara recorden la fàbrica del vidre. Expliquen que als matins d’hivern, els nens i les nenes del barri s’apropaven als vidres per sentir l’escalfor de l’interior de la fàbrica i fer-se passar una mica el fred mentre anaven fent camí cap a l’escola. Els forts desnivells de la zona el converteixen en un barri esglaonat, connectat amb el barri de Les Conserves, cap al pla, i amb el barri de can Graner.

Hi trobem les escoles Castell Ciuró i Estel, així com l’IES Bernat el Ferrer. Altres equipaments del barri són el Centre Cívic, l’Associació de Veïns, el Casal d’Avis i el Club de Petanca, federat amb el del barri del Canal.

Pel que fa al Torrent de l’Hospital, comprèn la zona esportiva amb el camp de futbol Josep Raich, la piscina municipal i el poliesportiu i uns 400 habitatges unifamiliars. El nom es deu a un torrent pel qual, quan plovia, baixava força aigua des del Castell Ciuró, en altres temps de l’ordre dels hospitalaris.

El barri de can Graner se situa a l’ombra de les ruïnes del Castell Ciuró. Al principi, però, el barri va rebre altres noms populars, com Vinya del ganso o Granja Belmonte, noms amb els quals es referien al nucli de cases situat a l’antic Camí de Santa Creu d’Olorda. Els edificis d’aquest barri es començaren a construir durant els primers anys de postguerra (inici de la dècada de 1940) per part dels migrants que arribaren a la vila, principalment d’Andalusia. Inicialment es tractava d’un barri o l’autoconstrucció es va convertir en la tònica dominant i configurava edificacions que mai pretenien una connexió amb els carrers de la vila. El barri va créixer sense cap planificació mancat de la dotació bàsica de serveis, equipaments i xarxes de subministrament. La llum, per exemple, no va arribar fins al 1968 i els carrers van romandre molts anys sense asfaltar. Al 1977 els veïns del barri es van organitzar i van crear l’Associació de Veïns de can Graner, des de la qual podien fer més força en les seves reivindicacions. Una associació que continua treballant per mantenir el teixit social del barri.

Amb l’arribada del primer ajuntament democràtic es van numerar totes les cases per tal de posar un cert ordre urbanístic. Tot això, no va ser fins als anys 90 quan es va donar legalitat als habitatges de can Graner, amb l’elaboració d’un pla d’ordenació urbana parcial per tal de planificar el creixement del barri i de la zona circumdant.

Can Graner es va desenvolupar durant molts anys al marge de la resta de sectors de la vila, però amb la urbanització del Torrent de l’Hospital el barri es va anar connectant a poc a poc amb el nucli urbà. Aquest procés urbanitzador va anar acompanyat d’obres de rehabilitació i millora dels serveis (canalització del gas, millora en el subministrament d’aigua, etc.). En el transcurs dels anys el creixement urbanístic ha fet que el barri deixés d’estar aïllat, i les successives obres de millora, rehabilitació i urbanització fan que l’aspecte actual d’aquest petit barri tingui poc a veure amb la barriada que nasqué durant els anys 40.