Doncs això. Que puja al tren, emprenent un viatge de quatre dies, i en asseure’s descobreix que ha perdut el telèfon mòbil. En un primer moment es queda amb cara d’haver begut oli, tocant-se la butxaca mentre pensa que no s’ho pot creure. No potser, però és. S’ha quedat sense mòbil igual que es quedà sense pares i avis: orfe comunicatiu total. De totes formes, acostumat a viure des de jovenet amb la certesa que trobarà una pell de plàtan a la vorera, una pastilla de sabó al terra de la dutxa, intenta prendre-s’ho amb calma. A la vida unes vegades es perd i altres dies es deixa de guanyar. Així que reflexiona i diu “Vegem com queda la cosa”. Control de danys.

Per a la seva sorpresa, primer, i els seu alleujament, després, els estralls són mínims. És el que conclou després de pensar-ho un moment. Alfabet tecnològic com és, la part de la seva vida confiada al telèfon mòbil és poca. Si el seu treball i les seves necessitats fossin altres, sens dubte estaria obligat, per imperatiu categòric a portar a la butxaca -o a la mà com gairebé tothom ho fa ara- un smartphone, un android, iphone, o com es diguin aquesta artefactes intel·ligents que, paradoxalment, tant limiten la intel·ligència de l’usuari.

I ho pensa amb un somriure malvat. El seu telèfon habitual és un Nokia de vella generació que només serveix per parlar per telèfon. I que, fins i tot, quan el porta al damunt, utilitza el menys possible. Així que el pitjor que li pot passar, que és el que ara li passa, és que estarà uns dies sense parlar per ell i -ple de felicitat feliç- sense que el truquin. És afortunat, ho admet, perquè el seu treball i la seva vida no es veuran gairebé afectats. I en quan el que perd amb ell, el que en molts casos seria una tragèdia personal i professional es redueix, en el seu cas, a molèsties menors. Res hi havia en el mòbil que fos imprescindible. L’únic valuós eren els números amb qui es comunica habitualment però en té còpia a casa, en una agenda de paper que procura portar més o menys al dia. I així que no poder telefonar des del tren, tampoc és una peritonitis. Ja no hi ha cabines públiques, és cert; però quan arribi a l’hotel de la ciutat podrà usar el telèfon de l’habitació, el ring, ring, ring de tota la vida. La mitja dotzena de números fonamentals els porta sempre anotats en una targeta, en el bitlleter. I els altres poden esperar.

Així que, en fi. Gràcies a aquest inconvenient, mira al seu voltant i sent una pujada moral, l’íntima fatxenderia de sentir-se l’últim home lliure sobre la terra. Perquè està en un tren, de viatge, envoltat de gent que parla pel seu telèfon mòbil, i ell acaba de perdre el seu però segueix portant damunt quant necessita. Per exemple, els bitllets de tren impresos a casa des de l’ordinador. Ara li han vingut al cap massa persones bloquejades, donant-li amb desesperació al dit abans d’embarcar-se en tren i aeroports, fins i tot a les portes dels cines. Riu mentalment.

També les targetes de crèdit que l’acompanyen van repartides entre el bitlleter i la motxilla, per si perd o li roben un o altra, i a més porta damunt una quantitat de diner en metàl·lic, perquè en aquest món de bancs sense personal, caixers presumptament automàtics i bancs ni tan sols garanteixen la seguretat. I a més, així no el podran localitzar. Que aquesta és una altra.

I bé. Sap molt bé que tot això, es refereix al seu relatiu alleujament d’avui, és només una trinxera temporal. Que poc a poc els que són com ell i intenten mantenir-se relativament lliures els acorralaran sense alternatives, obligant-los a dependre cada vegada més dels mecanismes suïcides que s’apoderen del món. Però de moment, en aquest moment, no li arravataran l’última riallada quan tot se’n vagi a fer punyetes, quan tot se’n vagi al carall.