La nit era fresca i fosca. Però volia sortir. Pel carrer Major va veure l'esclat lluent i vistós dels llums del carrer, això el va fer adonar que veritablement ja érem a Nadal.

Encara que era molt tard, l'elecció de sortir de casa era per fer el que feia en anys anteriors. Anar a veure l'arbre immens perfectament il.luminat a la plaça. Pel carrer no hi havia ni una ànima, però jo caminava segur i ràpid a la recerca del meu objectiu. Abans d'arribar a la plaça i al costat de la pujada hi ha una petita botiga, a l'aparador hi havia llum. Com cada any, i ja feia anys, a l'aparador hi havia preciós i lluminós el pessebre que a ell li agradava més de veure.

Es tractava d'un pessebre senzill, no us penseu, però hi era tot, tot al seu lloc, ben posat, no hi faltava cap figura, ni cap estructura pessebril, l'estable, el riu, la font, l'anunciació, el poblet dalt la muntanya, els pastors, les cabres, els reis,…Fins i tot el petit caganer clàssic que tenia com cada any la zona glútia ben visible.

Contemplant aquest espectacle d'artesania perfecta, va pensar que era un bon moment per encendre una pipa i així amb l'escalfor de la seva caçoleta, l’escalfaria una mica les mans. De repent va notar que el pes d'una mà grossa i ferma li tocava l'espatlla. Bocabadat i esmaperdut es va girar a poc a poc. Era un home madur, d'alçada mitjana, el seu rostre desprenia una serenor profunda i càlida, els seus ulls eren molt lluminosos, entre la seva barba blanca, més ben cuidada que la seva, destacava un somriure pacient i tranquil. Li digué: No t'espantis. Jo fa temps que et conec, veig que com cada any has vingut a veure el pessebre. Però aquest any et noto una mica més tens d'esperit. Ja sé les dificultats en què us trobeu tots els que us dediqueu a l'educació. Viviu un procés de voler canviar i us trobeu immersos en un ambient que no era el que volíeu. I el voldríeu canviar i no podeu i això us dol i us angoixa.

Ell no entenia res, de repent no notava el fred, estava com paralitzat, se'l mirava fixament apretant amb els llavis la pipa que no deixava de fer fum: Però escolta, qui ets tu? va exclamar. -Em coneixes, saps coses de la meva vida i els meus pensaments. Digue'm qui ets. No recordo haver-te tractat mai. -Jo formo part com tu d'aquest pessebre. Mira'l bé. Jo sóc la llum i la vida que hi ha dins. Es va tornar a mirar el pessebre i de repent es va apagar el llum de l'aparador i quan es va girar per parlar amb l'home amable que deia que era la llum ja no hi era i tots els llums de Nadal de la vila es van apagar.

Calia tornar cap a casa. Els pocs llums que cremaven li eren insuficients per veure si trobava aquell personatge. Ell sabia qui havia dit aquesta frase a l'Evangeli: Sóc la llum i la vida. I es deia: -Tu et creus que amb la feina que deu tenir amb totes les guàrdies imaginàries que deu fer per l'univers, no tenia altra cosa que fer que venir a parlar amb mi al meu poble. Apa, va! es deia a si mateix, ves cap a casa que estàs cansat i fa molt de fred. Però mira si fos veritat que és aquell que podria ser…Però això és increïble-.

Quan posà la clau al pany per entrar a casa tornà a sentir dins seu: Jo sóc la llum i la vida, que passis un bon Nadal, et destja aquell que amb el pensament tu has anomenat. Ah! I fes-ho extensiu a totes les persones de bona voluntat.