Camina pels carrers de la seva ciutat –sense baixar de la vorera i a pas normal i perd sovint l’equilibri per les envestides de qui, vianants com ell, per les presses, l’avancen a dreta i esquerra indistintament, arraconant-lo contra els edificis uns i empenyent cap al mig de la calçada els altres. El perill de caiguda augmenta quan això passa en voreres estretes i freqüentades. O quan aquesta espècie de correcamins se n’hi afegeix una altra que avança motoritzada a cavall d’un patinet o bicicleta.

Fa uns dies va ser testimoni de com un d’aquests diabòlics artefactes –un patinet que semblava enviat per Hermes, el de les sandàlies alades- es ficava a tota velocitat pel mínim forat obert entre els components d’una parella d’edat avançada que passejava tranquil·lament per la vorera de la dreta. De forma més o menys gràfica va partir la parella en dos, amb el consegüent sobresalt de qui van ser sorpreses, tan d’improvís, per l’esquena. Quan, com a reacció inmediata i amb l’ensurt acabat de ficar al cos, l’home víctima de l’incident va reconvenir en veu alta l’agressor mostrant-li el carril bici convenientment senyalitzat a la calçada, va rebre com a única resposta el despectiu gest d’una peineta, braç alçat, de qui seguia la seva carrera sense aturar-se, fins que uns metres més avall, un altre transeünt, testimoni també dels fets, es va interposar, valent, en el seu camí i el va obligar a posar fre.

La sorpresa va ser majúscula quan al treure’s el casc que el protegia es va descobrir que el Fittipaldi del patinet era un home d’edat respectable, de bastant més edat, això era evident, que la parella que havia descompost. Alguns testimonis del succés que s’havien despatxat ja amb els habituals “¿pocavergonya, mal educat, delinqüent!”, “aquests joves que van com bojos!”, “¿aquesta joventut que no respecta ni el seu pare!”, es van trobar de sobte sense paraules davant aquest adult de pèssim exemple.

Si explica el fet que va presenciar davant dels seus amics és perquè creu que ve a il·lustrar millor que cap altre que no és l’edat la que conforma el comportament. I que no és just retorçar el refranyer per dir que “tots els joves són peluts”, com tampoc ho seria si digués ara “més corre el dimoni per vell que per dimoni”. No és qüestió de vells i joves, ni de gamberros i extravagants. És qüestió d’educació primer, respecte després i convivència sempre. Però també el resultat del sistema de vida accelerada i del campi qui pugui en què estem tots ficats.

Es recomana a ell mateix i als seus amics, calma. Perquè en això consisteix: a desaccelerar. A saber donar temps al temps. A aprendre a avenir-se amb les hores, els minuts i els segons. A aparcar les presses, la impaciència i el “jo era primer”. A aprendre la vida amb calma, com els havien deixat en herència els seus estimats avis.