Benvolgut Pare Juan, director, i benvinguda la nova comunitat i P. Xavier.

Benvinguts a casa nostra. Benvinguts a casa vostra. Benvinguts tots a la casa de tots nosaltres.

S'acosta la festa més gran de l'escola. Queden ja pocs dies per començar la Festa Major. La festa del retrobament amb els nostres alumnes.

Al meu poble, i suposo que també a molts altres pobles, quan s'acostava la Festa Major es notaven tan a casa com al carrer uns aires de festa. Les mares i les àvies feien el que se'n deia dissabte general. Aquella neteja profunda per tal que tot, fins als racons no habitables, lluïssin de netedat. L'esdeveniment s'ho mereixia. A poc a poc a la família- que qui més o menys en tenia força- es començava a fer llista dels que vindrien: si l'onclo de…, si les cosines de …, si el Jaume; la Maria, no perquè te la mare malalta… Completaven llistes, preparaven les habitacions, treien les coberteries i les vaixelles, planxaven les tovalles. De tot en deien, de la festa major.

I una vegada arribat el dia, la nit abans molt neguitosa, començaven a arribar en petits grups, i poc a poc es feia més vida a la casa. Salutacions, abraçades, encaixades de mans. Com has canviat! Tu estàs igual. I l'àvia? Ves, pobreta! I recordaven els absents en silenci.

A l'hora de dinar tots a taula sempre es començava bé, però s'anava complicant, perquè ves el teu home…, ta cunyada , deixa-la córerr. Josep, no molestis a ton cosí, i a les acaballes, fruit de l'àpat regat amb bon xampany, sorgien diferències. Llavors era l'hora de la mare, més que del pare, de posar pau, fer servir la mà esquerra i aplanar els camins. Dificultats no en faltaven, però normalment, se mig solucionava, com se soluciona gairebé tot. I fins l'any que ve!

A nosatres també se'ns acosta la nostra particular festa major. Hem arribat- teòricament- relaxats i ens trobem que tenim uns dies per a preparar-ho tot. Fa mandra fer dissabte, però l'alegria de tenir-ho tot a punt en arribar els convidats- els nostres alumnes- ha de ser més forta que el pensar com acabarà tot.

La nostra taula del dinar ja és preparada, i hi som tots asseguts. Hi haurà moments del nostre àpat que ens seran molt plaents, altres que s'aniran carregant d'electricitat i, potser alguns de descàrrega o desànim. A tot això estem exposats en seure en aquesta raula. És molt fàcil dir que tot anirà bé, però la realitat sempre és més certa que les paraules. Des d'aquí demanem al P. Juan que sàpiga ser un bon cap de taula, el pare d'aquesta família manyanetiana que tots formem, on tots els fills i filles hi són estimats, encara que sigui de maneres diferents, com diferents som tots nosaltres.

···········

Pare Juan, saltant-me les normes de l'estil oratori, en aquesta hora de benvingudes, us voldria fer el comiat, ben entès que sigui molt llunyà, quan la superioritat ho mani.

Benvolgut Pare Juan:

És l'hora dels adéus i ens hem de dir adéu siau…Així es canta quan es fa el comiat d'un temps intensament viscut entre amics i companys. Germans, dem-nos les mans, senyal d'amor, senyal de pau. Amb aquests sentiments us volem acomiadar, quan acabeu el vostre servei com a director de la comunitat manyanetiana i titular de l'escola.

Era el setembre del 2002, quan arribàveu a aquesta casa manyanetiana de Molins de Rei per segona vegada, amb gran respecte, molta il·lusió i una gran dosi de disponibilitat. Us volem expressar el nostre agraïment més sincer, perquè ens heu acompanyat tan bé durant aquest temps.

Han estat anys de canvis, de feina, de lluita diària. Hem viscut tots plegats molts esdeveniments de tot tipus. Gràcies a vos i a tots ha estat possible seguir duent a terme la missió d'aquesta casa: la formació personal i acadèmica dels alumnes que any rera any ens fan confiança per ajudar-los a encarar el seu futur. Esperem que us emporteu un gran record i moltes lliçons.

El nostre comiat diu A reveure si a Déu plau… Pel que us convingui ens trobareu aquí mateix. Pintor Carbonell, 4. Molins de Rei.

La llei ens agermana…i ens fa ser més manyanetians.

Així podríem acabar aquell dia llunyà la cançó. Que tots guardem el record d'allò viscut aquells anys, i que sigui per a tots una força, que ens dugui a aconseguir noves fites en el futur, pel bé dels alumnes a qui el Pare Manyanet ens va ensenyar a estimar tant.

····

I en sortir d'aquí anirem a les classes. Les trobarem sense vida, i direm:

Quina netedat impròpia la de la pissarra negra sense polsim de guix, la de la paperera buida, la dels calaixos buits i els prestatges a mig omplir. Hi falta vida. Comencem doncs a donar-n´hi.

I en sortir d'aquí trobarem que el pati no és el mateix. Els arbres conserven la seva verdor. Però no tots. El xiprer ja no ens donarà hospitalitat. I la vella amiga , la morera ha acabat la seva vida. Ella guardava en les seves branques el record de tots els canvis al llarg dels anys de vida del col·legi. El pati hi serà. Els nenes jugaran igual. Han desaparegut en silenci i sense comiats, tal com van viure, en silenci, perquè la seva presència no necessitava paraules.

Però ara, nosaltres no necessitem silenci. Necessitem parlar, comunicar-nos, enllaçar idees i projectes, i ho hem de fer amb moltes ganes i il·lusió, perquè si treballem amb il·lusió, transmetrem il·lusió.

Endavant, doncs, benvinguts tots a casa nostra.