En el Diàleg nº 12 del tercer trimestre 98/99 escrivia:

Benvinguda la nova Comunitat Religiosa.
P. Joan Anton Arasa en la nova missió de Director del Col·legi.
Comencem una nova etapa en la nostra escola. Tots junts hem de caminar plegats en bé de la joventut, com deia el Pare Manyanet.
Renovem els ànims.

Han passat tres anys. I amb ells l'arribada d'un nou estiu. Com que ja fa temps que l'esperàvem, no ens ha agafat desprevinguts.
És qüestió de preparar les maletes…
El curs escolar és tan llarg. Les etapes, plenes d'inconvenients i d'esforços indefugibles.

El P. Estradé (montserratí) en una xerrada digué:

Déu no ens preguntarà on hem arribat, sinó l'esforç que hem fet per a arribar-hi.

La vida mai és una línia recta. La vida és una línia sinuosa que a vegades va cap al davant i a vegades cap enrera. Però si ens hi fixem bé veurem que la línia de la vida és abans de tot una línia de punts numerats, d'aquests que convenientment units pel traç d'un llapis acaba configurant una figura, que a vegades no és la que voldríem que hagués estat. Entre aquests punts hi ha punts vinculants i punts orfes, persones que un dia es creuaren en el nostre camí i que contribuïren a condicionar-nos o a sentir-nos millor.

De que la vida està plena d'aquests punts moltes vegades no ens adonem i els ignorem. A vegades creiem que en la nostra línia tan recta i tan exacta els punts aïllats són prescindibles.

Però aquests punts aïllats tenen vida. I voldrien, els hagués agradat que se'ls hagués tingut present a l'hora de saltar de punt en punt com si junts juguessin al joc de la bondat, allí on es forja l'evidència de que les persones són les persones.

En l'atzar de la vida, les trobades són fonamentals.

Joan Brossa va escriure en el seu article: De la sordera del laberint

Sóc dels qui creuen que les actituds i les decisions humanes es compren amb penyores d'il·lusió i vida.

La Comunitat Religiosa té sempre les maletes a punt. Nosaltres ja fa temps que les deixàrem dalt de l'armari. Són plenes de pols i desfasades en el temps. Creiem que ja no serviran. Hem arrelat aquí, i no volem que ens trasplantin o arrenquin per a llenya.

Parlar d'il·lusió és parlar de fe. Parlar d'il·lusió vol dir responsabilitat. Parlar d'il·lusió és ser on som perquè hi creiem.

Sort, i que la il·lusió mai manqui.

Aneu a la terra alta, terra d'amplis horitzons. Voldria estar en desacord amb Àngel Guimerà quan diu que a la terra baixa només hi ha individualisme, indiferència. A tot arreu hi ha de tot. Cal cercar sempre les persones per veure com són els seus cors.

Ara no és Nadal, encara que ho sembli. Que l'estrella de Natzaret, de la mà del nostre fundador Josep Manyanet ens il·lumini a cadascú en el seu camí.

Us recordem que nosaltres també continuem la tasca que s'inicià l'any 1894. En aquells moments de penúria, la il·lusió i l'empenta no faltaren. En som hereus i esperem continuar sent-ho.

Jacint Verdaguer en el seu poema Records i somnis, diu:

Per què el cor com la coloma
fent volades i cantant
de ses ales perd la ploma
de sa llengua perd lo cant?
Ah! Tal volta és una lira
que com més canta i sospira,
més a l'aire que la inspira
van ses cordes trossejant.

Tan joioses, ai! Que foren
mes albors, com han fugit!
Les roselles com se moren
l'endemà d'haver florit.
Per què els dies més hermosos
van a pondre's més pressosos?

Per què el cel d'ulls més blavosos
s'emparpella amb negra nit?

Los rosers perden la fulla,
les roses perden l'olor:
lo temps, que els arbres despulla,
d'il.lusions despulla el cor.

Tan sols una a mi me'n resta
que no esfulla cap tempesta:
la llum de l'eterna festa,
lo cant de l'etern amor.

Oh! Que trist seria el viure
si el paradís celestial
no es vegés com un somriure
de la terra en lo capçal:
Si del clot en l'altra vora
no s'alçàs novella aurora
front diví del jorn que enyora
la nostra ànima immortal!

I per acabar, en l'any Gaudí, on s'ha fet un ressó més mediàtic que profund de l'obra i vida del genial arquitecte, voldria recordar un paràgraf de l'homilia de Mn. Ricard M. Carles, amb motiu de la cloenda del centenari de la mort del beat Josep Manyanet, celebrada a la cripta del Temple expiatori de la Sagrada Família i de la benedicció de la imatge que va ser col·locada al mateix temple, el dia de la nevada 14 de desembre 2001:

La descendència espiritual del beat Josep Manyanet sou vosaltres: religiosos i religioses de les dues congregacions fundades per ell, pares i mares que cerqueu de fer un Natzaret a cada llar, alumnes actuals i exalumnes que heu après a ser cristians i ciutadans de bé en l'escola de l'espiritualitat i de l'humanisme manyanetià.

El cardenal arquebisbe s'oblidà dels mestres i professors.

Esperem que vosaltres no us oblideu de nosaltres.