Ja han passat cinc anys de la celebració del Centenari de la nostra Escola. Aquesta fou una ocasió per reafirmar la validesa, malgrat limitacions, de la resposta concreta que el nostre fundador, el beat Josep Manyanet, volgué donar a les necessitats de formació dels infants i adolescents de la nostra societat.

Una escola amb identitat que vol reafirmar la seva valides s’ha d’emmirallar en els seus orígens. I no em refereixo als orígens i situacions de la fundació del Col·legi Sant Miquel, sinó a l’experiència personal del P. Manyanet.

El Pare Manyanet, al llarg de la seva fructífera vida, va anar contemplant amb mirada atenta les persones del seu món amb totes les seves capacitats i també amb les seves contradiccions. I va sentir la crida de donar també una resposta d’apropament als joves, amb tota la seva diversitat, per ajudar-los a trobar el seu propi camí de creixement humà i espiritual.

I amb aquesta finalitat inicià el llarg i fecund camí fins avui dia. S’adonà de la necessitat de formació dels infants i dels adolescents o la seva resposta va ser una resposta educativa.

La nostra Escola, amb més de cent anys d’història té les seves arrels més profundes en aquesta experiència manyanetiana.

Els qui formem par de la Comunitat Educativa actual volem reviure aquesta experiència. Tots aquells que han volgut seguir el seu mestratge al llarg de tots els temps, donant bona part de la seva vida, religiosos i seglars ens donen la pauta i la resposta educativa.

I la volem reviure perquè desitgem que la nostra resposta educativa d’avui sigui l’adequada a les necessitats dels infants, adolescents i joves de la Catalunya del segle XXI. És a dir volem tenir la nostra mirada ben amatent al context en el qual es troben els nostres nois i noies que viuen en una Catalunya en recuperació de la seva identitat en el marc d’una Espanya, d’una Europa i d’un món cada vegada amb menys fronteres i on s’interrelacionen una gran diversitat de cultures, ideologies i creences.

I volem respondre-hi amb una pedagogia creativa, personalitzada i estimuladora que formi joves amb la seva pròpia identitat, cada un segons les seves capacitats i amb una actitud sincera i solidària oferint-los com a punt de referència el caliu de la família, tal com ens ha ensenyat Josep Manyanet.

No és una tasca fàcil, però és un repte engrescador.

La implantació de la Reforma Educativa vol donar resposta comprensiva i personalitzada a les necessitats del moment històric i de cada un dels nois i de les noies d’avui.

La celebració del Centenari convidà a reviure el passat per potenciar el que fem en el present perquè volem fer, des del nostre àmbit escolar, la nostra modesta aportació al millorament de la societat del demà.

Fa nou anys –com passa el temps-, Pare Josep arribaves de nou a Molins de Rei, no tan sols per fer-te càrrec de la Direcció de l’Escola, sinó per ser l’artífex, i nosaltres testimonis actius, de les grans i fonamentals transformacions que s’han dut a terme en el Col·legi.

Si mirem enrere, en al història, recordarem moments fonamentals per al creixement de l’escola. Des del seu fundador, el P. Josep Manyanet, els PP. Gudiol, Martínez, Bosch, Blasco, Pratt, Di Rissio, Roca, entre d’altres. (Em vaig deixar Pedro Mejías, per raons ètiques, per la seva mala actitud envers la meva persona, com altres que després vingueren: Joan Anton Arasa, Juan Hueso i Josep Maria Juanpere. Aquesta nota s’ha inclòs el dia 29-X-2012, amb motiu de la recopilació d’articles del Col·legi Sant Miquel). Cada un d’ells ha configurat una nova dimensió per fonamentar i arrelar a la vila de Molins de Rei, que se sent joiosa de tan gran obra.

Si sumem els anys que portem al Col·legi Sant Miquel –la nostra escola- tots els aquí presents parlaríem de força centenaris. Tots estem cofois d’aquesta tasca comuna i continuada. Desitjaríem però també que la Institució ho tingués present i se’n sentís cofoia.

Han estat 9 anys. Un pas important en la vida de tots. Aquest pas, aquesta Pasqua –bíblicament parlant- ha estat un camí d’esperança cap a la llum. cap a la terra promesa, cap als objectius que any rere any ens anem traçant en el camp de la formació dels alumnes.

Pare Josep, tu ens hi has impulsat. Com els israelites, hem trobat dificultats, les hem intentat superar encara que a vegades hem necessitat més del que crèiem que hem rebut. Sort en tenim que sempre mirem endavant, esperant un demà més esperançador.

En un acte com aquest, sempre s’aprofita per reviure el passat, però reviure el passat no és tan sols recordar, sinó saber recordar. Penso que continuem naixent quan anem recordant. I, al llarg de la vida, cada record és un nou naixement.

Recordar és torna a passar una cosa pel cor, no pel cervell; per l’emoció, no per la lucidesa. Un punt d’imprecisió no perjudica els records.

Penso que únicament és vida allò que circula a través de la memòria. Allò que queda submergit en l’oblit i en l’amnèsia, encara que ho hàgim viscut empíricament, no és vida perquè no representa res per a nosaltres.

La pàtria d’un és la memòria perquè és tot el que un acumula i amb la qual un s’identifica.

Si estem aquí tots reunits és per lliurar un homenatge al P. Josep Garcia, però si hi estem és perquè tots treballem en un mateix projecte.

L’ensenyament és per definició un projecte col·lectiu on la creativitat i la il·lusió són totalment necessaris per a renovar-se i prosperar.

Els mestres i els professors hem de ser els primers a l’hora de desvetllar qualsevol classe d’interès, perquè l’escola és una de les institucions socials que més influència té en la configuració dels valors que les persones acceptaran com a pròpia.

El mestre és aquell que obre portes.

Un bon mestre intenta comunicar les coses que ha après a gent més jove, per veure si també pot encomanar als alumnes l’entusiasme per aprendre.

Un bon mestre té unes responsabilitats envers la persona en tant que hi influeix.

La conducta dels mestres envers l’alumne ha de ser determinant per a l’autoconcepte del nen o nena, ja que els sentiments que un alumne o una alumna té envers si mateix depenen en gran mesura de les actituds que percep el professor o professora i la seva relació cordial o distant.

Ensenyar no vol dir altra cosa que assenyalar, mostrar. I ensenyar implica actuar amb seny. Aquest és un dels problemes de la docència, sobretot a nivell col·lectiu de crear unes condicions aptes per a l’ensenyament.

He llegit:

“L’arbre de fortes arrels no compara la frescor de la seva ombra amb la dels altres, senzillament es manté ferm i segur. Sap que sobreviure a les grans tempestes i romandre sempre al seu lloc és com fer realitat el compromís pel qual ha estat cridat.”

Força maltractats socialment ens quedem amb una llarga sèrie de lletanies nostàlgica, encara que real.

I diem:

In illo tempore... l’adolescent i el jove encara no s’havien convertit, com temps després, en objecte i subjecte consumista. Avui dia, el jove, i fins i tot l’infant, és sol·licitat per multitud d’estímuls de diversió i consum.

In illo tempore... l’hàbit més usual dels menors era l’obediència.

In illo tempore... la societat era menys pluralista i tenia uns usos i costums que convidaven a la convivència.

In illo tempore... els mètodes emprats, avui resultarien poc atractius i comprensibles per als nois i noies.

Però resulta indiscutible que els valors que es fonamentaven mantenen en l’actualitat plena vigència. Jo en destacaria només dos:

Fermes conviccions de respecte a la persona i la il·lusió de viure sense haver de deixar de riure i de divertir-se.

Aquests valors no han perdut actualitat. El que succeeix és que no s’han sabut trobar nous mètodes per fer-los aparèixer com a urgents i desitjables. Seria bo que entre tots trobéssim EL QUÈ que servís d’estímul –primer per a nosaltres com a ensenyants- per a la recerca dels nous camins que la nostra societat i la nostra escola manayanetiana necessiten per formar la joventut.

En les últimes jornades manyanetianes al Centre d’Espiritualitat Pare Manyanet les propostes que van sortir més unànimes per a totes les escoles, foren:

L’educació en valors, la pastoral a l’escola i el recolzament per part de les Direccions dels Centres als claustres de Professorat.

El curs s’acaba avui. Nens i nenes, nois i noies, han vist passar un temps escolar en el qual han viscut milers de sensacions i han après coses, moltes coses, tot i que caldrà reconèixer que cada cop se’n necessita saber més de tot per afrontar el futur.

Cada curs escolar por servir-nos per a moltes coses: en els cas dels mestres per establir lligams de comunicació entre els companys. Un curs és un període de vida en el qual, per sobre de tot, s’aprèn a viure i es descobreix, de mica en mica, la vida.

I en arribar a aquest acte final emotiu d’avui, Pare Josep, la tendència habitual és fer un repàs dels esdeveniments viscuts conjuntament. No és el moment -crec- i no es tracta de fer cap relació cronològica. Si es tracta de palesar que allò que hem fet concorda força amb allò que ens havíem marcat. Sovint tendim a creure que els bons propòsits estan condemnats a quedar-se tan sols en això, propòsits. No hi ha cap raó perquè sigui així. Tots tenim a l’abast –en qualsevol moment- la possibilitat de modificar alguna cosa de les nostres actituds i, gosaria dir, que tots tenim alguna cosa per modificar sempre que tinguem la il·lusió per la vida.

Si sempre hem començat els Claustres amb el res del Parenostre, aprofitant que aquest any celebrem l’any de Martí i Pol, voldria, amb alguna petita llicència, llegir un poema seu, titulat:

NOVA ORACIÓ DEL PARENOSTRE

Pare nostre que esteu en el cel,
sigui augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de menys hores,
faci’s un xic la nostra voluntat
així com la d’aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director
ans advertiu-nos si s’apropa.

Amén.

Pare Josep, no et diem adéu, ni et volem dir adéu. No, només a reveure.

De cor.