Una pregunta que segurament escoltarem, a mida que s’apropi el dia 31 d’octubre és: ...¿celebreu la Castanyada o Halloween? Fins i tot, encara que cada vegada menys, alguns preguntaran si visitarem el cementiri el dia 1 de novembre. El que no se sap majoritàriament és que els tres costums, molt lluny de ser oposats, parteixen del mateix origen. Es tracta de tres costums diferents, el catòlic, el català i l’americà.

En el nostre imaginari col·lectiu, els que vam néixer a mitjans del segle passat, ens començà a sonar Halloween o la “Noche de brujas”, gràcies a la pel·lícula de 1978 “La noche de Halloween”, dirigida per John Carpenter. Aquesta tradició més moderna s’ha considerat una “americanada”. Però resulta que aquesta tradició té més de 3.000 anys a l’esquena i ve ni més ni menys que dels nostres veïns els celtes. Un poble guerrer, amb molta tradició mitològica, que habitava en zones de les actuals Irlanda, Anglaterra, Escòcia i França, i que envaïren la Península Ibèrica en el segle IX aC, encara que acabaren reduïts en el nord d’Europa.

El 31 d’octubre, celebraven el seu final d’any com el Samhain, paraula que significa “final d’estiu”, moment en què acomiadaven la temporada de collites per donar pas al cru hivern, obscur, negre i fred, a través de ritus religiosos i també amb el contacte amb els esperits ja que els celtes creien que el final d’any permetia als morts tornar a la terra per una nit. Però havien d’amagar-se dels mals esperits que travessaven la línia amb l’altre món, i per confondre’ls, foragitar-los i que no els poguessin trobar, els celtes es vestien amb caps i pells d’animals; és a dir, es disfressaven. Als celtes els conquistaren, com a gairebé tota Europa, l’Imperi Romà. Els romans integraren aquesta festivitat com la seva pròpia festa de la collita, afegint-li cert caràcter tètric, amb carbasses en forma de cap humana i fogueres.

Quan l’emperador romà Constantí, cap allà al segle VIII, decidí integrar els ritus pagans amb els cristians per a fomentar la conversió al cristianisme del poble, el Samhain passà a ser conegut com dia de Tots Sants. Durant anys, venerar els difunts i disfressar-se es combinaren sota el nom de Halowmans (conjunt de tots els sants o persones santes) i All Hallows Eve (vigília de tots els sants). Al 1846, 3 milions d’irlandesos es traslladaren a Estats Units, portant-hi les seves tradicions, i les petites comunitats d’irlandesos catòlics començaren a celebra aquesta festa; una tradició que durant el segle XX s’escampà a la resta del planeta.

Actualment, Halloween ha perdut la seva faceta de venerar els morts, i avui ningú es disfressa per anar a portar les flors al cementiri. Però, tal i com hem vist, ambdós costums parteixen d’un mateix inici.

Durant la nit, els vius havien de disfressar-se per fugir dels morts que tornaven a la vida, i pel matí havien d’honorar-los durant tot el dia. I, ¿què feien per mantenir-se tota la nit desperts, recuperar forces i no defallir? ¡Menjar castanyes! ¡No és broma! El valor energètic d’aquests fruits permetia aguantar fins al dia següent. Anys després, cap al segle XVII s’afegiren panellets, moniatos i fruita confitada. Els panellets s’usaven com a menjar beneit en les celebracions religioses, encara que és probable que tinguin una influència àrab, per la seva composició a base d’ametlles.

Perdut el costum de la disfressa, els ciutadans seguien fent vetlla per tocar campanes en honor dels difunts, així que el costum d’acompanyar aquesta nit d’aliments amb alt valor calòric, fugint del fres, es mantingué.

Per tant, han sorgit moltes opinions sobre si s’ha d’escollir una o altra tradició. Les tradicions han anat canviant i adoptant un caràcter lúdic tant en el cas de Halloween com el de la Castanyada. Diuen que per què no es poden disfressar, demanar truc o tracte, acabar la nit amb uns panellets i unes castanyes i, al dia següent, recordar a aquells que es troben a faltar. Ara bé, jo sempre he pensat que encara que totes les tradicions són respectables, la Castanyada és la nostra festa més tradicional i, davant de tradicions foranes, l’hem de preservar. Ja tenim prou experiència de pèrdua de moltes de les nostres tradicions.