La vida és com un paisatge. Hi ha moments que ens recorda una plana immensa, on la mirada s'escampa per trobar camps,, arbres, boscos, verd i algun rierol. Són les èpoques de placidesa, de no grans ensurts ni grans alegries. Aquell temps en què les emocions viuen mig adormides, en un estat que ens recorda la naturalesa que va anant fent en silenci. Són èpoques que les persones en diem: Anem tirant.

Hi ha moments, però, que se'ns fa costa amunt. Les dificultats, les malalties, la mort d'un ésser estimat fa que la costa s'enfili amunt i amunt, i per pujar-la i coronar-la necessitem esforç, voluntat i sobretot recolzament. I allí hi trobarem el vertader silenci.

Ni més ni menys hauria de ser el nostre silenci interior per tal que els records dels éssers estimats i lluny ja de nosaltres tingués sempre una renovació continuada. Un silenci que no hem de confondre amb l'oblit. Seria un silenci estèril. El nostre silenci, fruit de la fe i projectat per l'esperança cap a l'objectiu final d'arribar a allà on som cridats.

No hi ha cap dubte Gemma que en aquest silenci hi viu el dolor de la mort del teu pare, que des d'aquell moment ha obert un solc molt profund en el teu cor.

Sabíem que estava delicat, sabíem que lentament havia anat minvant…però sempre és nou quan arriba. Costa associar la mort a la serenitat perquè costa imaginar aquest llarg son que viu amb nosaltres i què hi ha al darrere del més evident. L'essencial per a l'ésser humà és la vida. I la vida humana és el contrari de la mort. I és justament per això que la mort ens trasbalsa. Ens trasbalsa perque anihila la nostra essència.

Tant els creients com els no creients pensem: Si Déu és, ho és tot. No hi ha res, doncs, on Déu no hi sigui, no hi ha cap intel·ligència capaç d'abastar Déu. I el concepte d'eternitat és impossible per a la nostra intel·ligència. No sabem què vol dir. Per això no entenem la mort

El dolor que ha provocat la seva mort, tant a tu, com a tota la família, començant per la teva mare és tan real que només es pot mitigar amb l'amor al seu record.

Viurà en vosaltres i us guiarà: Viureu amb la seva absència. Aquest ha estat un final d'una nova etapa de la vostra vida

El teu pare, Gemma i familiars estarà viu mentre guardeu el seu record. La mort és quan ningú es recorda més de nosaltres. És el silenci absolut, el no-res que ho esborra tot.

Recordeu-lo així, tal com va acabar la vida amb l'esperit sense angoixes.

Però ens hem de sobreposar perquè la vida segueix i penso que el millor homenatge i reconeixement que li podem retre a ell i a tots el nostres familiars difunts és seguir mirant endavant, treballant amb amor, tal com ells ho van fer. El millor homenatge, per tant, serà continuar el treball que ell i ells també continuaren. Així estarem segurs que és com ells ho haurien volgut.

Volem ser-los fidels, i en la comunió espiritual trobarem la serenor, la pau, el conhort i l'alegria d'haver pogut compartir vida amb ells.

I ara i aquí, reunits els qui formem part d'aquesta comunitat, que si bé ja ens reunim per festejar celebracions, pren una importància molt gran el fet d'estar junts en l'acompanyament del vostre dolor. Esperem que aquest acte sigui llum d'esperança d'un nou alè humà i cristià i com a professió d'amor fem uns moments de pregària i record per tots els nostres familiars que també ens deixaren i viuen en nosaltres.

Parlament a la missa funeral en memòria del pare de la mestra Gemma Blasco a la capella del Col·legi