A Dolors Roig Nadal, ara que t’ha arribat el moment de la vida en què els moments de la vida són necessaris.

El cronista observador dirà de tu, Dolors: “Aquesta és l’última vegada que ha donat la lliçó.” En honor d’aquesta última lliçó, la crònica dirà que t’has posat les millors gales de festa. Ha estat la culminació de tants anys de bons serveis, de complir deures concrets amb el teu ideal. Quants pupitres hauràs vist, i quants, de desgastats? Has vist molts canvis en el paisatge del nostre col·legi, com has vist créixer les moreres del pati, encara que òrfenes de mare. Tot d’una, del rellotge de l’església, han tocat les hores. Unes llàgrimes t’han brollat dels ulls. I amb aquestes llàgrimes, sense parlar, has anat fent amb la mà el senyal que vol dir: Això s’ha acabat...; Adéu!

El cronista observador anotaria molt d’aquest últim dia, fixant-se en tots els teus moviments. Veuria en tu l’afany de voler ensenyar en aquest últim dia tot el que saps. Però anotaria que hi ha una cosa més. “La Dolors s’ha aturat davant les prestatgeries, davant del pentagrama buit, orfe de música...” I continuaria el cronista: Ha arribat l’hora d’una altra veritat. Ha acabat les seves classes.” Recalcaria que estaves pàl·lida, tremolosa. I encara vas tenir la fortalesa de fer un petó a cadascun d’ells, un per un. I amb cara somrient i el cor encongit els digueres: “Fins sempre. Us en podeu anar.”

T’ha arribat la bona ocasió, Dolors, de deixar els teus quefers de mestra. Cada temps té les seves exigències i darrere teu ha arribat una nova generació que té també les seves exigències i cada generació té la seva manera de ser. I ara un cop arribat aquí ja no t’has de preocupar dels problemes nous que cauen sobre l’ensenyament. És el moment, ara, el teu moment d’acabar, per molta vocació que hagis tingut al llarg de tots aquests anys.

Des d’avui deixes de ser mestra en actiu però sense deixar de ser mestra perquè aquesta professió imprimeix caràcter. Ets, a partir d’avui, la nostra mestra honorària. En bon moment ho fas just quan encara no et fa mal res més del que ja et feia mal ahir i abans-d’ahir. Això vol dir que ho has fet a l’hora justa. Suposo que no hauràs necessitat de cap consell, valga’m Déu, per decidir aquest pas, que tots reconeixem com el més encertat.

En aquest últims temps ja t’hem vist més alleugerida del pes feixuc que, amb els anys, es fa menys suportable. Si a partir d’aquell moment la rialla ja era més gran, imagina’t ara!

Ja ho veuràs ara que els dilluns també seran teus, amb la colla de néts, com arribaràs al ple de la teva sobirania matriarcal. Tu, pel teu caràcter, no seràs com aquelles persones que, en arribar aquesta benaurada hora, comencen a recordar i potser plorar d’enyorança dels temps passats i posades de genolls amb els braços estesos davant la carrossa del temps que avança, per si la poden aturar. Potser miraràs enrere. Recordaràs els teus passos d’infància i de joventut, recordaràs com has anat veient arribar noves cares al teu voltant. Com és lògic, recordaràs més les de caire familiar però totes, passat el temps i les circumstàncies, te les continuaràs estimant. La vida és així, com també recordaràs cares, ànimes i moltes vides que has vist passar en els teus anys en el Col·legi.

Tu, pel teu caràcter, no et quedaràs estàtica, com mai ho has estat, ja que de portes enfora has fet i fas moltes activitats que t’enriqueixen. Tu no has deixat mai de desenvolupar un seguit d’inquietuds que, a part de l’horari laboral, t’han enriquit i et continuaran enriquint. Crec que tu sabràs cultivar la soledat fèrtil dels dies que t’arriben perquè, a partir d’ara, la vida estarà feta de jornades. No t’has de planificar la vida, sinó el dia a dia.

Conviuràs més amb molta gent, però dins de la família amb qui conviuràs més serà amb el Joan i quan et digui: Lola! segons el to, ja sabràs què vol dir. Conviuràs més intensament amb qui t’entén i accepta la teva manera de ser. Al llarg d’aquests anys heu establert una complicitat que no ha pretès modificar la manera de ser i de fer de l’altre, sentir-se respectat i, sobretot, estimat i això ha obert horitzons molt diferents de qui té la sensació que, ara, tot ha acabat. Si sentir-se valorat és important quan es treballa, sentir-se respectat i estimat ho és sempre.

Valguin totes aquestes consideracions per reconèixer-te el teu treball, el valor del mèrit. I ara, Dolors, que ja et tenim voluntàriament destronada, t’esperem veure’t d’aquí endavant més gloriosa que mai, col·laborant amb el Col·legi, en aquelles activitats que a tu tant t’agraden. A més l’arròs et tira. No el deixis.

No fa encara cosa de dos mesos se’t van fer unes distincions per avançat. El Pare Director et digué: “Jubilat ve de la paraula llatina iubilo”. Segons el diccionari, vol dir clam de joia, d’alegria, cridar algú amb to d’alegria, i amb motiu de satisfacció, com per donar-li una bona nova, pressentint quelcom agradable. “Jubilat” vol dir haver estat escollit per viure la vida amb joia, amb pau, sense neguits ni preocupacions (més enllà dels que són

normals), ben assossegadament; assaborir el temps bo i contemplant com van passant els millors moments del temps de la vida; vol dir que hom ja ha assolit l’edat per viure amb la placidesa que tant se sospira. La jubilació és tota una filosofia que s’ha d’aprendre com si es tornés al principi.

La vellesa –diu Víctor Català- és una ascensió pausada i majestuosa per l’escala de Jacob, és una pujada cap als cims emmantellats de neus perpètues, cap als cims on regna per damunt de les turbulències de l’instint i el desgovern de l’egolatria, la quietud augusta de la serenitat. Tu, també, avui Dolors, comences el primer graó...

Voldria recordar avui totes les persones que han format part de la història del nostre Col·legi. Han estat moltes les que han fet que avui nosaltres puguem estar aquí reunits per celebrar el teu comiat. Tant des del P. Manyanet i tots els religiosos que han passat per aquestes i altres parets, com de la llarga llista de mestres, professors i professores que, en un moment més prolongat o més curt, han impartit instrucció i educació. Recordo que, l’any 1963, el meu primer any a l’escola, la Comunitat Educativa estava formada per sis religiosos, entre ell el Pare Adolf, avui sortosament entre nosaltres, i sis mestres i professors. Avui som una gran plantilla que continuen aquella tasca. I per això voldria aprofitar l’ocasió per dir que, malgrat han estat tants els educadors que han passat per aquesta escola en aquests 112 anys, només tres, comptant-te a tu, Dolors, heu completat la vostra vida laboral aquí. Seria un acte de reconeixement, fins quan la vida de cadascú ho fes possible, poder comptar amb la vostra presència una vegada a l’any i fer-ne un dia de germanor. Avui Dolors, formaràs part d’aquest reduït grup del Jaume Sanmartí i Juan Tomás León. Formeu el primer trio, ben entès, que podeu gaudir d’aquest privilegi.

I per acabar, voldria que et fessis teva aquesta pregària:

Senyor, us dono gràcies,
perquè, en aquesta hora tranquil·la de la meva vida,
m’adono com m’heu estimat.
I us demano que em concediu mirar amb esperança
vers el futur feliç que m’heu preparat,
vers aquest cap tard de la vida,
quan m’examinareu sobre l’amor.

De tot cor.

Escrit de comiat de la companya mestra del Col·legi Sant Miquel el dia 16 de febrer del 2007. Llegit al menjador de l’escola.