Autoritats, representants, amics tot:

Permeteu-me que llegeixi quatre ratlles, encara que improvisades i breus, sobre l’inici del Museu.

Fa més de vint anys, que un bon dia, el Sr. Francisco Samaranch i Castro, fundador de la indústria local tèxtil, SAMARANCH S.A, va entregar-me un paquets dient-me: “A vos, que us agraden les coses valorades per l’antiguitat, aquí hi ha tres fragments de teixits coptes, egipcis, dels segles II i III”. Ignoro com ell els havia posseït.

Vaig tenir una satisfacció al comprovar el valor d’aquelles teles, i vaig anar ruminat que tanmateix era una llàstima que aquelles peces, diguem-ne museístiques, restessin en una col·lecció particular, i els visitants ignoressin que a Molins de Rei hi hagués tan important i antiga manifestació tèxtil.

I és com vaig exposar als dirigents del Club Samaranch, tant atents sempre a l’obra cultural de la vila, de crear una nova secció del Club, que podia ésser un petit Museu tèxtil. Aprovat el suggeriment, hom començà a col·leccionar teles i objectes relacionats amb la indústria del teixit.

Després hi hagueren varis productors de la casa i altres vilatans que assabentaven que tenien coses i objectes, que si bé no eren tèxtils, els semblava que podien figurar en el Museu nou nat.

Varen ésser vàries aquestes ofertes espontànies, i vaig creure, esperonat sempre pels neguits de servar els tresors de nostres avantpassats, i donant compliment als que també s’interessaven, va semblar que la secció del MUSEU Tèxtil esdevingués Museu de Molins de Rei.

I després de moltes recerques i preparació, l’any 1953 s’inaugurava i es beneïa solemnement aquell nou Museu que venia a omplir un buit en aquest Baix Llobregat, assistint-hi autoritats i personalitats del tot museístiques, junt amb les de la Vila.

Al cap de pocs dies, la revista barcelonina “Destino” publicava el següent: “En Molins de Rei se ha inaugurado un Museo local, simpàtico y agradable, que viene a complir en la Ciudad del Llobregat un inapreciable missió de cultura. Sean muchas o pocas las piezas que se exhiben en este nuevo Museo, merece la simpatia de aquellos que creen en el esfuerzo artístico, cientifico y cultural de las comarcas. Binvenida sea esta nueva institució para la cual deseamos una vida próspera, intensa y por encima de todo, muchos visitantes”.

Durant quinze anys, la sala del Club Samaranch, destinada a Museu s’anà omplint, per no dir atapeït, d’aportacions que es trobaven i també de les moltes que es rebien, Algunes d’elles havien d’estar en dipòsit per falta de lloc, i d’altres per llur volum.

En aquests anys el Museu va ésser molt visitat pels molinencs i pels de fora vila. Però vingué un temps que no sols creixia el Museu sinó que també s’eixamplava la indústria que l’emparava i se li empetitien els llocs i instal·lacions laborals per manca d’espais, i era molt natural que, pensant que en les sales ocupades pel Museu, ajuntant-hi també la necessitat d’un edifici més gran i per a independitzar-lo d’un centre de treball, es fessin recerques per trobar un local apropiat dintre la Vila.

Es cercà molt, i no es trobà res. Haurien volgut un lloc, una casa pairal, però a la Vila quasi ja havien desaparegut. Una, per cert molt gran i adequada amb molt bones proposicions per part de propietaris, tenia la falla d’ésser molt humida, ja que les riuades s’hi havia ensenyorit vàries vegades , i degut aquell ambient d’humitat i tancada de molt temps, hi varen fer-hi estada una invasió de termites que la deixaren bastant malmesa. Parlo de la casa pairal de can Mas Rubí.

Veient que el temps passava, però mai sense cap pressió per part de l’Empresa, s’anà a la recerca d’un lloc adient en un dels blocs que s’anaven construint, i el que es va trobar, una mica més apropiat, no mol, va ésser aquest que ara ens trobem, que hi havia hagut un garatge i una petita indústria.

I davant del perill de treure tot el material del Museu per deixar lliure el lloc que ocupava i embalatjar-lo, que equivalia a dir “amortallar-lo”, en espera de trobar una solució més pròpia, i havent-ne parlat amb les autoritats del nostre Municipi, conjuntament acordàrem instal·lar-nos aquí. Passant del Museu tèxtil a Museu de Molins de Rei, i des de llavors, Museu Municipal.

Heus aquí a grans trets la evolució que varen tenir aquells teixits coptes fins a la data actual. Gràcies a què els primers quinze anys, dient-me d’incubació i de formació amb l’escalf i tutela de l’empresa SAMARANCH, que tan pròdiga ha estat sempre en aquestes manifestacions culturals, avui el nostre Museu figura inscrit i comentat en la Guia Oficial dels Museus d’Espanya. 

Enric Madorell i Claramunt

(Parlament que va fer Enric Madorell i Claramunt davant d’autoritats, representants i amics)