La font de can Planes està situada davant de la masia del mateix nom. L’entorn manté un entorn natural harmònic, viu i endreçat, fruit de la sensibilitat i afany dels seus propietaris, la família Llanes. Un dels elements que més ressalta d’aquest indret és el seu variat patrimoni de construccions, rehabilitades i ben conservades totes elles, relacionades amb l’aprofitament de l’aigua de la riera. Antigament, per a questa masia era el seu eix vertebrador i font de vida en la seva economia laboral i domèstica L’aigua de la riera servia per regar les hortes i els prats, però també de força motriu per molinar el gra o proveir d’aigua el mas. Amb l’arribada de la primavera, tot aquest entorn es troba encisador; és el moment en què les plantes despleguen tots els seus encants emparades pel verd, que ho aclapara tot.

Prop de la masia, a banda de la font, hi ha una gran bassa de forma triangular que des d’un extrem aprofitava la caiguda de l’aigua per fer funcionar un antic molí fariner (en un marge del camí es poden veure les moles de pedra que es feien servir per moldre el gra), un safareig que es rentava la roba, l’edifici d’un antic molí de vent que, a peu del camí i fins als anys trenta del segle passat, servia per pujar aigua des del fondal de la riera, on també es conserven les restes d’una petita resclosa deteriorada i diferents recs. Finalment, a tot aquest conjunt hidràulic de can Planes hi trobem un pont, que fa d’aqüeducte, que està una mica allunyat de la masia i que encara ara transporta l’aigua que rega alguns camps de conreu.

La font de can Planes té el seu punt de captació d’aigua en un lateral del Salt d’Aigua, que, per decantació a través d’una canonada enterrada, arriba a tocar de la masia. A partir d’aquí, l’aigua és conduïda per una galeria d’obra, de més de 30 metres de llargada amb una alçada de 1,30 per 0,66 d’amplada, que travessa de banda a banda i sota terra el camí de passejada fins a sortir, a l’exterior, a una pica petita de pedra vista que la distribueix a dos embassaments: un de petit, que serveix per regar els horts proper propers a la masia, i un altre, a la bassa gran triangular que només en èpoques llargues de sequera veu molt reduït el seu cabal.

Tenia set d’aigua pura/ lo meu cor enfebrosit
i enyorava la dolçor/ de la deu de l’infinit.

(Mn. Jacint Verdaguer)