De tant en tant els mitjans de comunicació ens ofereixen notícies sobre casos extraordinaris de criatures amb coeficients intel·lectuals molt superiors a la mitjana amb habilitats no només increïbles per mainada de la seva edat sinó també per molts adults. En alguns casos, quan creixen s’incorporen a la vida laboral o acadèmica i se’ls perd la pista, però n’hi ha que acaben escrivint algunes de les pàgines més brillants de la història.

És habitual que molts destaquin en la intel·ligència matemàtica i siguin un fora de sèrie en el camp dels números. Un dels més coneguts és el cas de Blaise Pascal. Nascut el 1623, era fill d’un funcionari d’Hisenda de l’Estat francès que, a l’adonar-se de les qualitats, es va ocupar personalment de la seva formació i el va encaminar cap al domini de l’àlgebra. Quan només tenia 12 ja assistia a reunions científiques a París, i va poder tenir contacte amb les ments més privilegiades de la França de segle XVII. Als 15 anys, el seu pare va ser nomenat cap de recaptació d’impostos de la regió de Normandia. Blaise, que tenia ganes de donar-li un cop de mà amb la seva nova feina, va inventar una màquina de calcular que ha passat a la història com la pascalina. Inicialment el giny permetia fer sumes automàticament, però hi va treballar molts anys i també va aconseguir incloure-hi la funció de restar quantitats. Ara que qualsevol dels nostres mòbils porta incorporada una calculadora, això ens pot semblar una cosa molt simple, però en realitat, es tracta dels primers passos del que acabaria sent la computació. Més enllà d’aquest episodi, es va dedicar a resoldre problemes tant de física com de matemàtiques i va obrir camins a altres genis posteriors, com ara Leibniz, que va poder desenvolupar el càlcul infinitesimal.

En el món de la música, els nens prodigis també ha estat molt presents. El cas més arxiconegut és de Wolfang Amadeus Mozart. Precisament per això, quan Felix Mendelssohn, nascut el 1809, va començar a fer concerts a Berlín quan només tenia 9 anys, el van batejar com el segon Mozart. Als 11 anys ja havia creat una opereta còmica, una sonata i una cantata. Als 14 era tan reconegut que ja tenia la seva pròpia orquestra i als 24 va compondre la seva quarta simfonia, coneguda com la italiana, considerada una de les fites de la història de la música.

Tampoc cal anar tant lluny per trobar compositors precoços. Isaac Albéniz, nascut a Camprodon el 1860, va debutar als 4 anys i als 8 va poder ingressar al conservatori. Juntament amb Enric Granados, van ser el gran referent de l’anomenat nacionalisme Musical. Només cal escoltar la Suite Iberia per adonar-se de la gran qualitat de la seva producció.

En aquesta nòmina de músics s’hi poden incloure Daniel Barenboim, que va fer els primers recitals als 7 anys; la mateixa edat que tenia Lorin Maazel, quan va debutar com a director d’orquestra. Però tampoc és patrimoni exclusiu de la clàssica. Harry Connick Jr. als 6 anys feia concerts i als 10 ja havia enregistrat un disc; Herbie Hancock va debutar als 11 i als 12 Stevie Wonder va iniciar la seva carrera professional.

Un dels últims nens prodigis de qui s’ha conegut la notícia és de Laurent Simonis que amb 11 anys ha acabat una carrera universitària. És un cas excepcional però no únic. Es considera nen prodigi quan un infant és més petit de 10 anys i domina un o més camps científics de la mateixa manera que ho faria un adult. Hi ha tants nens com nenes prodigi. La diferència és que a elles no se’ls ha donat tantes oportunitats per demostrar el seu talent, excepte casos comptats, com l’arpista Clotilde Cerdà, que als 14 anys feia gires per Mèxic i el Japó; o la pianista Clara Schumann, que als 9 anys actuava a Liepzig.

No ens oblidem d’elles, com tampoc d’altres que, sense ser tan prematures, hem procurat encabir-les en aquest espai per donar-les a conèixer, i així ho continuarem fent, per la categoria que es mereixen.