Estava dient-li a la secretària per què hi ha moments del dia en què cal afanyar-se, i va badallar. Llavors va començar a explicar-li per què es considera de mala educació que se li obri la boca quan algú se li està adreçant, i el que li va passar a continuació és que va badallar ell. Es va quedar sense discurs. És igual en quin moment arribi: el badall sempre el desborda. És un atac contra ell, dut a terme per ell. Cada dia al matí, sense excepció, la mateixa teoria. Els llençols enganxats. I com cada dia, haver de començar a cridar al seu fill, successivament, “esmorza ràpid”, “renta’t ràpid”, “arribarem tard”, “vesteix-te ràpid”, “acaba d’una vegada”. A hores d’ara és bastant ingenu pensar que una persona pot portar una vida sense que se li obri la boca inesperadament, fortuïtament, una vida lliure de cansament, avorriment, embafament, desídia, fins i tot fàstic.

En una etapa de la seva vida laboral, quan cobria successos i judicial, un parell de dies a la setmana entrava en una sala de vistes i resava perquè passés alguna cosa interessant. Si tenia paciència i aguantava quatre o cinc judicis seguits, gairebé sempre n’hi havia un amb el qual arreglava una pàgina. Feien servir sovint el verb “arreglar” perquè patien que un diari en blanc, quan es maquetava a primera hora, simbolitzava una gran avaria. Per descomptat, hi havia moltíssims dies crítics, d’una insipidesa insuperable. En recorda un d’aquests, en què una fiscal interrogava l’acusat quan a aquest se li va obrir la boca i va començar un dels badalls més fascinants que ha presenciat mai. Va haver d’intervenir-hi el jutge, que el va cridar a l’ordre, i el va acabar amenaçant amb l’expulsió quan l’acusat va al·legar que no havia dormit pels nervis del judici. Però el mal ja estava fet: van acabar badallant, dissimuladament, gairebé tots els que eren allà. Fora d’això, el matí va resultar molt improductiu, però li va permetre escriure un dels seus titulars, a quatre columnes, més tristament cèlebres: “L’acusat va badallar”.

Igual que fer petar la llengua, esbufegar i posar els ulls en blanc, badallar representa la humil, pírrica victòria del cos humà sobre el món que l’envolta, que sovint és una llauna. Qui no ha vist per televisió jugadors de futbol, condemnats a la suplència en un partit, tot i que siguin “estrelles milionàries”, fent un petit recital de badalls, escampats a la banqueta. Malament. No hi ha badalls rics o pobres, macos o lletjos, tontos o llestos. Hi ha badalls inevitables; de vegades pudorosos, dissimulats, i d’altres plans, explícits. Tots badallem, sovint al moment més inoportú. Ell va badallar per l’enterrament del seu avi, a l’església, tot i que se l’estimava moltíssim. Malgrat que la seva mare el va veure, no va poder evitar badallar per segona vegada, mentre el fulminava amb la mirada. De vegades oblida que durant moltes hores al dia la vida és un conyàs, o que està envoltat de pesats a qui li venen ganes d’enviar-los a fer punyetes. Però ell és un pacifista convençut, així que enarbora la calma, el repòs i, poc després, com sense voler-ho, badalla.