L’adveniment de la República, el 14 d’abril de 1931, suposà un moment crucial en la història d’Espanya, no només en l’ordre polític, social i econòmic, sinó també en el cultural, particularment en el que concerneix a l’educació. Les lleis de l’Estat acolliren les velles aspiracions de llibertat i renovació dels corrents pedagògics reformistes, que propugnaven una escola única, activa, pública i laica. A aquests plantejaments de reestructuració de l’escola s’afegiren nous valors: la justícia social i la solidaritat humana. L’arribada de la dreta al govern (1934-1935) suposà un fre a aquest avanç educatiu, sobretot per la falta de pressupostos, fet pel qual no retornà el seu rumb inicial fins al triomf del Front Popular en les eleccions de febrer de 1936.

En el programa educatiu de la República s’imposà la concepció de l’aula com un espai canviant, obert a l’exterior. Els alumnes s’adaptaven als models de l’Escola Nova i de l’Escola Activa, assumits pel govern. Els centres d’interès, proposats pel pedagog Decroly ocupaven un lloc preferent en l’ensenyament primari, així com la cooperació entre els alumnes, que es forjaven en el treball compartit.

En un moment de confiança plena en la transformació educativa l’Escola Única fou una alternativa renovadora i revolucionària, un projecte gairebé utòpic que buscava unificar en l’escola el que la societat dividia. Per primera vegada en la història, l’ensenyament es convertí en universal i gratuït, incloent-hi les guarderies, excloses dels plans educatius anteriors. En el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) es trobaven representats tots els models escolars renovadors, com les escoles Nova, Montessoriana, Única i Racionalista. Una anys abans, el 1922, fou fundada la Revista de Pedagogía a Madrid per Lorenzo Luzuriaga, antic alumne de la Institución Libre de Enseñanza i partidari de la Escuela Nueva. En proclamar-se la República, la revista es convertí en portaveu de la renovació educativa, i en les seves pàgines ocuparen un lloc destacat articles sobre el laïcisme, coeducació i pedagogia activa i racional o noves formes d’organització escolar. També es divulgaren en ella les idees d’eminents pedagogs que tingueren gran incidència en el sistema d’educació republicana, com Decroly, Montessori, Ferrière, Dilthey, Claparède, Consinet o Freinet. A la revista col·laboraven els principals capdavanters de la renovació escolar del moment, com María Zambrano, Gili Gaya, Ortega y Gasset, Rosa Sensat, Zulueta, Xandri, Martí Alpera i el propi Luzuriaga.

Després de l’inici de la guerra civil (1936-1939) les classes continuaren en tots els nivells escolars. A la “zona nacional” les escoles també romangueren obertes, però se suprimiren totes les disposicions de la República en matèria educativa, sobretot la coeducació, i es promogué un major predomini de l’Església catòlica en l’ensenyament. Mentre l’Espanya republicana, que ja havia suprimit amb anterioritat de l’escola la doctrina cristiana i la història sagrada, es prosseguí amb l’ensenyament laic i progressista, matisada i ampliada amb el nou Plan de Estudios d’octubre de 1937. Però la situació era poc propícia; la penúria del transport urbà, els bombardejos constants, la falta de combustibles, les escoles tancades a l’hivern, la incorporació de molts mestres al front i la desorganització, fruit dels moviments bèl·lics, dificultaven considerablement la continuïtat de les classes.

El 30 de gener de 1937, en plena guerra, un decret creà les Milícies de la Cultura, perquè aquestes continuessin la labor educativa a la reraguarda. Les Milícies significaren la supervivència de les Missions pedagògiques, constituïdes el 1931 per mestres i estudiants que recorrien els pobles d’Espanya amb biblioteques, museus escolars, projeccions culturals, etc. L’objectiu de les Milícies de la Cultura era semblant, però anava dirigit, sobretot, als combatents del front. En aules improvisades s’impartien classes, es donaven xerrades, es representaven obres de teatre i s’efectuaven recitals de poesia, aquests últims a càrrec de rellevants poetes del moment, com Miguel Hernández. Així la labor de culturització iniciada abans de la guerra s’estengué també a la trinxera.