L’altre dia va haver de sortir a comprar una escombra. Va trencar la vella fent palanca per obrir la tapa d’un embornal de la terrassa. Les escombres mai es trenquen o moren escombrant. Com a molt, es desgasten, es posen llardoses, i un dia la llença perquè li fa vergonya que vingui algú a casa i la vegi en un estat tan deplorable, i potser dedueixi que l’escombra és una metàfora de la seva vida. Tot es complica per als interesso de l’escombra quan l’obliga a fer feines que no tenen gaire a veure amb escombrar. És inevitable. Quan es dedica al que millor sap fer, però, l’escombra esdevé un objecte fiable, longeu, gairebé perfecte. Mai es queixa. Tot i que arriba un moment que es cansa i es deixa trencar per accident.

La seva escombra es va trencar i als cinc minuts era al carrer buscant-ne una substituta. No sap quina estranya pressa li va agafar. En aquell instant li va semblar que tenir escombra era la qüestió més important que podia tenir entre mans. Sempre dubta on comprar-la. Després de dubtar molt, es va dirigir a un supermercat. Suposa que li té certa fe al prefix súper. Entre totes les que hi havia, que no eren gaires, en va triar una amb el mànec i el raspall vermells. Llavors, en posar-se a la cua per pagar, va recordar amb angoixa per què odia comprar escombres: no pot ficar-les en cap bossa per emportar-te-la a casa. La rutilant adquisició va a l’aire, a la vista de tothom. Ell ho viu sempre amb dramatisme. Quan va sortir del súper, va reviure quin ridícul que se sentí portant una escombra pel carrer. És el pitjor de l’escombra: traslladar-la a casa. Experimenta la incòmoda sensació que tothom el mira amb pena i pensa: “Pobre: nascut per escombrar”.

No cal dir que va coincidir amb dos coneguts abans d’arribar al portal. Un no va dir res, tot i que es notava que feia esforços per no mirar l’escombra, mentre parlaven, sense escoltar-se, de què s’havien disfressat per Carnaval. El conegut gairebé suava de fer veure que no la veia, i ell s’anava posant cada vegada més vermell de fer veure que no l’agafava. Li va anar millor amb el segon, que li va preguntar on anava amb l’escombra: “Pensava que ja no se’n fabricaven”, va dir-li amb broma.

Va entrar a casa pensant que, en realitat, no corrien bons temps per a l’escombra. Es va quedant sense terres, sense mans que ho recorrin i, per descomptat, sense porqueria. Artefactes més complexos i més cars li han robat el protagonisme. Fins i tot començava a quedar-li molt lluny el record de quan d’adolescent escombrava la cuina amb una mà a la butxaca. Potser, d’aquí poc temps, s’utilitzaran les escombres ja només per a coses que no tinguin res a veure amb escombrar, és molt versàtil. No es podrien enumerar totes les coses que s’hi poden fer. A l’estiu, gràcies al fet que va empalmar dues escombres i un recollidor amb cinta d’embalar, va rescatar una guatlla que havia caigut al celobert de l’edifici veí. Com va dir l’escriptor Celaya de la poesia, potser també l’escombra està carregada de futur.