La passiflora o passionera és una planta enfiladissa procedent d’Amèrica, a qui li convé un terreny argilós, ben nutrit i orientat al sol. El nom prové de Carlos Linneo (1707-1778), científic naturalista, botànic i zoòleg suec. El nom pasiflora, prové del llatí flos passionis, q1ue significa literalment “flor del sofriment” o “flor de la passió” en al·lusió a la Passió de Crist, ja que els primers missioners a Amèrica volgueren veure els instruments utilitzats durant la passió en les diferents parts que conformen aquestes flors. Així podem observar de color blau com una corona d’espines, al centre, cinc claus que volen significar les cinc llagues de Crist i per sobre tres claus, per recordar la crucifixió. De petit, a casa en un camp del pare, al costat de la pallisa n’hi havia una i ja des de la infància, la meva mare m’ho explicava. D’aquí ve el nom que també se’n diu.

Les flors que desenvolupa són molt vistoses i, a més, produeix unes baies bastant similars a uns pebrotets amb una dimensió reduïda i que formen part d’algunes begudes refrescants. La passionera fou definida així pels antics religiosos: “Planta indígena d’Amèrica, ab las fullas rodones, partides en cinch parts, ab las flors grans, rodonas y planas y de un hermós blau”.

L’ant 1876 foren descobertes per científics d’Estats Units en les mates de la passionera nombroses propietats calmants i sedants, bastant útils per calmar les neuràlgies i afavorir el descans nocturn, però la planta ha de ser administrada sempre sota control mèdic. En el cas de vòmits i dolor de ventre com a conseqüència del nerviosisme o tensió emocional, ha de prendre’s la passionera combinada amb farigola, malva i camamilla. Recentment els estudiosos de la fitoteràpia han combinat amb bons resultats, la passiflora amb l’arrel de valeriana i la flor del til·ler i de taronja, com calmant, quan se sofreixen estats d’angoixa. A més, aquesta planta és un bon relaxant cardíac i muscular, de manera que calma els dolors menstruals i, també, els produïts per la rigidesa muscular.

En la tradició medicinal dels antics caputxins, que no conegueren les propietats de la passiflora, com a sedant i relaxant musculars, solien utilizar el marduix (Origanum majorana), una planta molt apreciada pels caputxins i que l’any 1751 fra Jacint de Sarrià el va descriure així, des del convent de Vilanova de Cubelles: “Herba perenne que’s cultiva per són olor agradable. Té varias camas guarnidas de fullas petitas, espessas y cubertas de borra. Lo Marduix se aplica a qualsevol medecina per aquietar dolors, y ab los emplastres emulients y resol los sanchs-trayts; és contra los refriaments del cap, y dóna grans olors”.(BHC, De algunas herbas, f.160).

El marduix (mejorana) és una herba molt olorosa utilitzada a la cuina pairal i conventual per perfumar i reforzar el sabor de la sopa, de les faves i dels guisats de car. El marduix també era usat pels antics monjos per elaborar cervesa i, especialment, en les tasques d’apicultura s’utilitzava per fumigar amb les seves mates i així desinfectar les arnes. En aquesta planta les boticaris i infermers dels caputxins trobaren un bon sedant, un excel·lent analgèsic i un magnífic antiinflamatori que també feren sevir per alleugeir les molèsties del mal d’orella: “Prendràs una porció de marduix y una altra de cansalada y oli; ho faràs fondre y ho posaràs a l’orella” (APCC, Receptari, s.f.).

Per acabar diré que he consultat això en llibres de plantes medicinals dels caputxins, grans estudiosos d’aquestes i altres plantes de la nostra terra i també a metges que tots han coincidit que les plantes medicinals sempre s’han de fer servir de manera receptada, ja que d’altra manera poden ser perjudicials o almenys sense cap eficàcia.