El Via Crucis, o Camí de la Creu, és una devoció centrada en els Misteris Dolorosos de Jesús, que es mediten i es contemplen caminant i aturant-se en 14 estacions, amb les quals es reviuen els esdeveniments més destacats de Jesús en el seu Camí de la Creu fins al Calvari.

La devoció d’evocar la Via Dolorosa a Jerusalem és força antiga i arrenca al segle IV, amb els primers pelegrins a Terra Santa, però va ser el papa Innocenci XI, el 1686, qui atorgà als franciscans el dret a erigir estacions a les seves esglésies, en la persona del franciscà sant Lleonard de Porto Maurizio. El 1731 el papa Climent XII ho va fer extensiu a totes les esglésies i els papes successius van anar eliminant restriccions fins a principis del segle XIX.

Als laterals de les esglésies de tot el món i, sobretot, al voltant de moltes ermites, tot sovint trobem en el camí que hi mena creus, peirons o petites capelletes representant les estacions del Via Crucis de manera que permeten seguir el camí de la Creu que féu Jesús, una de les devocions i pràctiques d’oració més esteses en els temps de Quaresma, en especial els divendres, i la Setmana Santa. El seguiment d’aquestes estacions solen anar precedides i seguides de diverses oracions, segons el costum i tradicions de les comunitats cristianes. I mentre es va d’una estació a l’altra, solen introduir-se cants adequats. A Molins de Rei, encara ens queden unes fornícules fetes amb majòliques de les 14 estacions que hi havia pels carrers del casc antic. Un camí circular amb acabament a l’església parroquial.

Al llarg de la nostra geografia, trobem alguns Via Crucis, edificats a prop de la població, que han estat rematats per una capella, generalment dalt d’un turó anomenat El Calvari, capella de petites dimensions que culmina el recorregut.

Trobem també algun Via Crucis veritablement monumental, el de Montserrat, que parteix des de la mateixa plaça de l’Abat Oliba, al Monestir, i culmina a la Capella de la Soledat.

Les catorze estacions van ser construïdes entre 1904 i 1916, l’arquitecte va ser Enric Sagnier i Villavecchia amb Eduard Mercader, i té escultures d’Eusebi Arnau. El 1950 es modificà amb l’arquitecte Francesc Folgueras i amb els anys ha tingut diverses restauracions i substitucions.

El topònim Calvari el trobem a uns vint-i-cinc llocs de Catalunya. A vegades es tracta d’un cim, i només es coneix l’existència d’un antic calvari per referències, ja que avui n’ha desaparegut qualsevol vestigi, encara que a Bonastre (Baix Penedès) hi ha erigit un monument amb les tres creus en un lloc fora del poble una mica elevat, conegut com Les Creus.

En d’altres, com el Calvari de Gandesa, és una capella que rematà un Via Crucis, construïda al segle XVIII. Proper queda el Calvari d’Ascó, amb capella amb campanaret d’espadanya, any 1807. El Calvari d’Arnes, de característiques anàlogues als anteriors, té inscrita la data 1815.

El costumista Joan Amades, al II volum del Costumari Català, parla de la tradició, al segle XIX, que mantenien alguns pessebristes per Quaresma, com era fer Calvaris escenificant la crucifixió de Jesús al Gòlgota, un tema greu i seriós que no tenia el predicament i l’alegria del popular pessebre nadalenc.