Té un pèssim sentit de l’orientació. Alguns li diuen que és perquè és esquerrà, però coneix molts esquerrans que s’orienten formidablement, mentre que ell, un any i mig després d’haver-se mudat, continua perdent-se pel seu nou barri.

Supleix la falta d’orientació amb memòria. Sap fer els camins perquè reconeix els llocs, com qui segueix les molletes de pa que va deixar l’última vegada. No sabria dibuixar una ruta, tot i que s’ s’esforça pot fer un croquis de la ciutat sobre un paper; si bé en aquest mapa primitiu les distàncies no es corresponen a la realitat. Això en el seu entorn habitual.

Quan viatja sol a una ciutat desconeguda, ha d’aprendre’s primer alguns trajectes bàsics que va ampliant amb cada nova sortida. Sempre memoritza bé els noms dels llocs rellevants per poder tornar a l’hotel o la casa on viu quan surt a caminar. Va sempre bastant perdut, però a ell li sembla que no se li nota gaire. Es perd, sí, però amb absolut aplom. Tant, que sembla local i, sigui on sigui, li solen preguntar adreces.

Aquesta vegada anava deixant un doble rastre de molletes perquè s’estava menjant l’entrepà que havia aconseguit comprar amb el seu francès inventat. Estava tan ufanós al constatar que dins del pa hi havia el que imaginava haver demanat, quan de sobte se li va acostar una parelleta preguntant-li per una direcció amb anglès. Va negar amb el cap i els va dir: “Perdoneu-me. Jo també soc un turista”. Es van acomiadar i llavors li va entrar el dubte. ¿S’havia de disculpar per no saber l’adreça o per turista?

Viu a la capital i reconeix que ha passat més d’una vegada renegant a través de grups de turistes lents i una mica erràtics, sempre mirant cap a dalt, mòbil sempre a punt, arraïmats al voltant d’un guia que li barrava el pas, reconeix que detesta les horroroses botigues de souvenirs plens d’objectes espantosos: castanyoles, guitarres, flamencs i flamenques ballant i, fins i tot, barrets mexicans. Passant-hi ha recordat el que li van fotre a la seva germana i a ell, aquella clavada quan es van despistar i es van asseure a prendre una cervesa en un lloc turístic de la Plaça Reial, quan ell hi ha parts de la ciutat que ja no trepitja perquè no hi ha res per a ell allà.

El dia anterior, ell havia estat treballant, havia participat en una xerrada, que era la raó del seu viatge. Però aquell dia era un dia lliure, i estava canviant en turista. Caminava lentament, com un turista, en una ciutat on el va sorprendre que tothom es movia molt de pressa.

Però bé, ell no es movia de manera erràtica, va pensar. Tenia una destinació: repetir el mateix camí que el dia anterior havia fet amb altres companys per arribar a la Grande Place. Un objectiu sospitosament turístic i on es dirigia mirant amb admiració i curiositat cap amunt i no cap endavant, com fan els locals. La mutació seguia el seu curs.

Aferrat al seu entrepà minvant va reconstruir el camí del dia anterior per arribar a la seva destinació. La memòria no li va fallar: allà hi havia la nòria, allà el mirador, allà la rampa, allà la botiga de segona mà. Quan se’n va adonar, l’entrepà ja havia desaparegut per complet i al seu lloc hi havia el mòbil. Mirada amunt i fotos. Una altra fase de la mutació s’havia tancat.

Va arribar a la magnífica Grande- Place. Era plena de turistes que envoltaven els seus guies. Cada un parlava una llengua diferent. Mentre contemplava un dels edificis, es va posar rere seu un grup conduït per un guia argentí. Parlava molt bé. S’hi va acostar, va creure ell, discretament, per sentir-lo millor. Notava els altres participants molt a prop, el tocaven. Es va girar i el guia li va dir que, si volia, es podia afegir al grup. I ho va fer. Durant dues hores va caminar deixant-se portar pels passos del grup, va escoltar històries, recomanacions, acudits, poemes... Va ser part d’un grup matusser que la gent esquivava amb enuig, que els ciclistes miraven amb odi, que rebia xiulades dels conductors perquè envaïen la calçada. Durant dues hores va mutar per complet en turista. I, ¿saben què? Creu que li va agradar.