Hi ha un producte que des de petit m’ha estat sempre molt familiar per consumir-se a casa i a tot el món rural en anys d’infantesa i joventut. Ara torna a estar de moda en trobades col·lectives i, fins i tot, en restaurants. Són les arengades de casco

L’arengada és una preparació culinària tradicional que consisteix en una sardina salada en salmorra. Les arengades o sardines de la costa o sardines salades i premsades les trobem en molts mercats setmanals i en botigues de pesca salada amb la seva peculiar presentació tradicional en barrils de fusta (cascos), totes ben posades fent un cercle amb la cua al centre del barril i els caps cap enfora, i disposades en diverses capes.

Les arengades, amb el bacallà, conservat igualment en sal, van ser durant anys els únics peixos que arribaven a la Catalunya interior, i malgrat ser tots dos productes típics de la cultura rural, el bacallà s’ha ennoblit i és avui altament cotitzat i l’arengada ha quedat relegada a un segon ordre, encara que avui torna a formar part menjars típics catalans, acompanyat de mongetes, les “seques”.

Les arengades es poden preparar de moltes maneres, una de les més tradicionals és en els esmorzars de vinya, fetes a la brasa i acompanyades amb pa torrat i raïm. Aquesta era la menja pròpia dels mesos en els quals hi havia els raïms al tros i, en concret, una de les més populars en el temps de la verema. Per fer aquest esmorzar recordarem la litúrgia dels pagesos vells que ens deien: “Llesca de pa damunt la mà, a sobre, l’arengada i un gotim de raïm penjat al dit petit; mossegada de pa, pessic d’arengada i gra de raïm”.

Quan parlem d’arengades sempre em ve a la memòria els anys de penúria econòmica, també havia passat amb el bacallà o el pa negre o d’altres productes similars, alguns d’ells com el bacallà o el pa negre, ara dit integral, dins de la cultura gastronòmica estan ben valorats; a l’arengada com d’altres peixos blaus encara els falta una valoració més adequada.

Durant anys l’arengada ha patit l’abandonament, l’arraconament i l’oblit i, per sobre de tot, la indiferència, a vegades complementada per la ignorància d’aquest producte sublim. Un producte que va salvar de l’avorriment les verdures aigualides de la postguerra dels nostres avis i pares, les patates bullides i les amanides repetitives. Un pessic d’arengada a la col o al tomàquet ajudava a apujar el gust del plat. L’arengada era barata i amb un trosset n’hi havia prou, de manera que amb una arengada en menjaven dos o tres.

En el temps de postguerra, els jornalers que treballaven “amb el gasto”- cosa que significava tenir dret a ser alimentats pel seu patró- veien com les arengades formaven part de la dieta en alguna de les menjades del dia. Malauradament, no sempre hi havia el nombre d’arengades necessàries per acontentar a tots i aleshores es partien les arengades pel mig, amb el cap per un costat i la cua per l’altre. Cal entendre que el treballador al qual li donaven la part de la cua quedava més satisfet que el que li tocava la part del cap, malgrat que ni l’un ni l’altre deixaven res més que l’espina pelada,

També es poden passar per la paella, senceres, i quan estan fregides es pelen molt fàcilment, encara que es nota la carn més salada.

Per a altres preparacions es poden embolicar amb paper i clavar-los uns quants cops de puny o aixafar-les aprofitant el marc de la porta a la vora de les frontisses de manera que les escates salten molt fàcilment. Després només s’ha de treure el cap, els intestins i les espines i obtenim dos bons filets.

Hi havia cases que feien servir el fogonet de carbó per fer les arengades a la brasa, ja que feien molta olor. Les feien a l’eixida i així la cuina no s’impregnava de l’olor tan forta.

A més de les maneres que es feien a pagès i que s’han recuperat, a la gastronomia tradicional hi ha diferents plats que tenen com a element principal l’arengada. En citarem alguns dels molts que podem trobar: Amanida de patates i arengada, amanida de meló amb arengades, arengades amb tomàquet, arengades confitades, arengades fumades, arengades amb suc, arengades a la graella, arengada dessalada amb llet, cebes escalivades amb arengades, coques de forner o coca de recapte.

La coca de recapte en els seus inicis era el resultat del treball conjunt del pagès i del forner. El recapte era la verdura que el pagès solia recollir per al seu consum. Podien ser tomàquets, pebrots, cebes i albergínies, i junt amb alguna cosa de tall com l’arengada, la sardina, la llonganissa que solien portar a cal forner perquè els fes la coca.